Risc biològic

La lluita

contra les infeccions i la seva màxima expressió, les epidèmies, forma part de la professió mèdica des dels primers albors de la civilització. Abans i tot de transformar-se en una ciència, a la Grècia clàssica, les societats s’han encomanat als metges davant els estralls de les plagues. Milers d’anys d’experiència han acumulat milers d’errors però també altres tantes certeses encara no refutades: prevenir és millor que curar. Contenir la disseminació, millor que tractar. El control dels vectors (aigua, aliments, insectes, altres animals portadors, etc.), millor que el control dels humans. La higiene, la desinfecció de materials, les mesures de barrera i la depuració d’aigües, millor que els medicaments. Paraules com

contenció

,

aïllament

o

quarantena

tenen un indissoluble significat sanitari en el vocabulari popular. D’aquests coneixements se n’han derivat tota una sèrie de pràctiques de la vida diària com ara rentar-se les mans, l’ús de lleixiu per la neteja, bullir l’aigua o cuinar bé els aliments. En la pràctica mèdica, parlaríem des de posar-se uns guants o una mascareta a ficar-se dins d’una escafandre d’aïllament. Malgrat que són útils en totes les situacions, és en el context d’una epidèmia on tenen més sentit. Ara bé, no resulta pràctic ni necessari prendre totes les mesures en tots els casos.

La llista de malalties infeccioses amb capacitat de provocar una epidèmia és enorme. Resulta molt útil que els epidemiòlegs estableixin uns criteris de triatge i els clínics, uns de diagnòstic i de tractament per a cada una d’elles, no obstant això, no resulta eficaç tenir un protocol d’autoprotecció diferent per malaltia, ni pel personal sanitari ni per a la població general.

Per fer-ho simple classifiquem els microorganismes en quatre nivells de risc:

Com més risc hi hagi, més i més dures mesures de contenció i protecció faran falta.