Article en forma de patata

Hem d’acceptar

que els bons vins blancs –com ara un Castell de Soterra, Penedès i ecològic– són sobretot aquells que no et fan mal a l’estómac ni al cap; en canvi un meravellós rosat –l’ase de la clamor, Raimat– només en tastar-lo veus que no és correcte i et fa un mal de cap espès i concret. D’igual manera la bona poesia, en principi no t’hauria de produir mal de cap, com a molt perplexitat. Pura perplexitat. Això és el que m’ha produït el nou volum de poesia de Josep Borrell: perplexitat. Mal de cap, no.

En qüestions d’amor i de poesia, Josep Borrell confessa que es deleix pels versos del gran Ausiàs March, que féu de l’art d’amar una sofisticada filosofia en vers, i el gran líric Carles Riba, que, al revés de l’habitual, el professor Joan Solà valorava que la millor obra en català al segle XX era la seua

Odissea

, que inclou una molt variada història d’amors. Josep Borrell es deleix més per la lírica de cambra del Riba que tiba el llenguatge de tensió moral.

Borrell ha manllevat de March la ferma voluntat mètrica de fer doctrina sobre amor: car saber d’amor és art de saviesa. Del gran Riba, n’ha pouat el gust verbal per la metafísica, amb les paraules vola pel cel del pensament; i, si voleu, de la lluminosa Rosa Leveroni les imatges que et salven de la tristesa aquosa i fosca. De Pablo Neruda el deler precís per la paradoxa de l’amada concreta, llunyana, però, que en la vella doctrina amorosa és la condició necessària per a l’amor.

Els versos de Borrell, de lleu brevetat sentenciosa, se’n van més lluny del que suggereixen en si mateixos. La poeta Laia Noguera, que els recità amb Carles Maria Sanuy al Cafè de l’Escorxador, hi sabé veure el ritme fi, dibuixà amb les mans la filigrana que se’n va dellà de la mera i baixa dicció –del vol ras. Sanuy els recità amb el to greu, de veu de fum de tabac, tenyit del quitrà de l’experiència de la vida, Laia Noguera amb el vers alat que solca el cel clar de l’estiu.

Desmesura d’amor

és una poesia de reflexió des del replà vital de la primera senectut. Un esforçat afany de posar en ordre mètric la vida íntima, els ulls afuat en el futur, amb la soledat invisible estalonant, i amb un fort afany platònic i ideal que sempre fou en la lírica de Borrell però que ara aflora, aigua clara i freda de deus interiors, amb una voluntat de teoria del pes dels cossos, del pes del record, de la cadència del passat que esglaona el futur; com una reminiscència de l’amor primer, que deixà un rastre de dol que contaminà els altres que vingueren al darrere.

Si de l’ínclit Ausiàs March, senyor de Beniarjó, haguéssim pogut saber el que sabem de Josep Borrell, la seua docta poesia ens seria més clara i intel·ligible. Ignoro si la gaudiríem més.

De la poesia de Borrell en sabem la mar de fons, en plena nit, amb vent furiós bufant i el cel ben ras, però els seus versos, deslliurats, lívids i titil·lants, aixequen el vol, a punt de fondre’s al firmament llunyà.