El camins de la luxúria

Des del punt de vista

d’Anna Punsoda, autora del volumet

La luxúria

, editat dins la sèrie Pecats Capitals, d’Editorial Fragmenta, la luxúria és un luxe. És “l’escletxa per on s’enfonsen els grans projectes. Els imperis, els matrimonis, les vocacions religioses, els genis artístics, les carreres polítiques”.

Encerta la diana quan escriu : “És l’element que qüestiona millor el subjecte de la modernitat.”

Per contra, la luxúria també és “una mena d’escletxa miraculosa per on reneix el que donàvem per mort”. Alguna cosa que ho descollona tot.

Aquesta escletxa –aquest buit– presenta quelcom de demoníac travessat sempre per una forma o altra de domini; afecta igual homes i dones. La major luxúria dels homes és un tòpic: un desig més automàtic en ells; un desig més cerebral en elles. Ambdós poden ser igual de luxuriosos.

El mètode d’anàlisi de l’assagista parteix de l’estudi de dues personatges:

Jane Eyre

, de Charlotte Brontë, i

Aloma

, de Mercè Rodoreda. La idea central és que en els primers amors de les dones es mesclen intensament desig i afecte. Les dones inexpertes –no pas cegues– d’aquestes novel·les confonen desig i primer enamorament. Els homes, si prenem

Vida privada

de Segarra, inicien el sexe abans del matrimoni en els prostíbuls.

L’autora observa que en els darrers trenta anys el desig i l’afecte s’han anat separant. El desig s’ha tornat autònom: se separa dels afectes,

Permagel

, d’Eva Baltasar, n’és un bon exemple. Punsoda manifesta una prevenció contra l’amor-passió, el veu com a estupefaent, “que ha subjugat fadrines i esposes entretenint-les en ideals domèstics mentre els homes es menjaven el món i les altres dones”.

Amb un estil sintètic la pensadora ens recorda que

Tristany i Isolda

funda una sensibilitat de la qual som hereus. En subratlla dos tòpics que fan rumiar, “que passió i matrimoni no són compatibles i la importància que tenen els obstacles en amor”.

La finor de l’anàlisi és il·luminadora: Tristany i Isolda són dos herois narcisistes –enamorats de l’amor– que s’usen l’un a l’altre per a les seues pulsions. Una mena d’instint d’inspiració religiosa que busca la mort “perquè a Occident el dolor amorós s’ha vist com una via d’accés al coneixement”.

Escriu: “Hi ha una cosa que marca la diferència entre els amors, i és la consistència dels seus obstacles i l’ús que en sabem fer.” Percebem obstacles interiors i obstacles exteriors. En

J

a

ne Eyre

“l’obstacle interior és la moral tant rígida de la noia i una consciència permanent de la inferioritat social”; en

Aloma

és l’orgull de la noia, aquell no voler ser estimada per compassió que li porta a amagar-li que n’està embarassada. Finíssimament, l’autora conclou que “si l’amor era el narcòtic, el desamor era la forma més eficaç de creixement”. Ja veuen que la luxúria és un pur luxe. Punsoda hi toca molts temes sagaçment que fan pensar.