Misèries boges de perdedors i perduts

Fan riure? Sí.

El problema és quan hi pots entreveure situacions, sentiments, personatges i reaccions que et transporten a alguns dels episodis més foscos, patètics i delirants de la pròpia memòria. Aleshores, quan ets capaç de reconèixer la ferum exacta que desprenen algunes històries, és quan et provoquen un riure més sincer i alhora intranquil.

Bahía San Búho

és la compilació d’unes quantes aventures de la Megg, en Mogg i l’Owl, un trio format per una noia que sempre va caracteritzada de bruixa, la seua parella (sí, un gat) i un tercer company de pis (sí, un xut).

Els protagonistes d’aquesta

sitcom

de la vinyeta

underground

són uns autèntics perdedors que estan absolutament perduts. És aquest buit existencial en què viuen omplen el temps amb sèries de televisió, bromes pesades i molta droga. Atrapats en una realitat que no poden ni volen canviar, els tres personatges i els seus amics són uns éssers marginals, porucs, autodestructius i atrapats en una teranyina de relacions dependents i autocomplaents que no té sortida. Les seues històries no són només una

sitcom

pel fet que sempre tornen a començar de zero, sinó per una realitat encara més tràgica: els personatges viuen en un

no future

existencial constant. Només el pobre Owl, el xut bonhomiós, a voltes sembla que té ganes de sortir-ne i malda per mirar d’integrar-se a la societat. Per això és el més inadaptat al món que comparteixen i sovint és l’ase de tots els cops. L’estimen, el necessiten, el protegeixen i marginen sense pietat a parts iguals.

L’estètica del còmic, amb una estructura de vinyetes molt formal i uns dibuixos fets amb llapis de colors, és d’una aparença més infantil del que és en el fons. L’autor no arrisca amb les perspectives ni les profunditats i els personatges no tenen una plasticitat gaire elaborada, però això no li resta proximitat i capacitat d’atrapar el lector. Les històries de Megg, Mogg i Owl han passat de ser propostes curtes que l’autor compartia a les xarxes socials a ser un dels referents més sol·licitats del còmic independent a nivell internacional.

La versemblança dels personatges i les seues neures, encara que siguin gats, xuts, llops o mocs, segurament és fruit de la capacitat de l’autor de copsar l’essència del món que l’envolta. Hanselman no és un trapella de classe mitjana a qui agrada flirtejar amb els baixos fons de la seua ciutat. Des de petit va conviure amb la delinqüència, la prostitució i la droga i ha sobreviscut.