Egoista

La pandèmia

del coronavirus mostra un dels comportaments de la vida més abrandadament discutit pels biòlegs evolucionistes a la segona meitat del segle XX. Darwin, al segle XIX, havia establert que l’evolució es basava en l’aptitud dels individus per reproduir-se amb èxit, a partir de variacions atzaroses que donaven avantatge relatiu a uns respecte als altres, en un context determinat.

Si la llum del sol és més intensa, gaudiran d’avantatge aquells que tinguin una protecció natural (més pèl, pell més fosca) contra els efectes de la radiació solar. Al cap de generacions, predominaran sobre els que no en gaudeixen que, en una proporció més gran, s’hauran mort per malalties abans de reproduir-se. En el joc entre els depredadors i les preses, o entre els paràsits i els seus hostes, preval el mateix principi, i les adaptacions d’uns per atacar davant de les dels altres per defensar-se dona lloc al que es coneix com a “cursa d’armaments”, una voràgine molt costosa en recursos per als implicats, que triomfen en desenvolupar més múscul, més resistència, mandíbules més poderoses, cuirasses més fortes, producció de verins, immunitat davant dels verins de l’altre, i un inacabable etcètera. L’especialització és tan sofisticada que hi ha gent que no creu que es pugui haver generat naturalment.

L’organisme com a protagonista va ser qüestionat als anys 70 del segle XX, arran sobretot d’un llibre de Richard Dawkins que, per bé o per mal, es va fer molt popular:

El gen egoista

. L’autor hi postulava que el protagonista de l’evolució són els gens, els fragments d’ADN que contenen la informació genètica essencial, ja que si es trossegen no aporten res a l’individu que els hereta. Els gens que es troben més escampats són els que aporten característiques més interessants o s’han associat als millors supervivents, i això és el que els dóna una aparença egoista: semblen guiats pel propòsit d’utilitzar tot el que els envolta per millorar la seva supervivència i propagar-se a través de les generacions. Això explicava coses com que insectes estèrils treballessin fins a l’extenuació a favor dels seus germans fèrtils, perquè això garantia la continuïtat del bagatge genètic comú. En la seva idea més controvertida i potser iconoclasta, va arribar a escriure que els organismes no eren més que les màquines de què s’havien dotat els gens per propagar-se. Els virus semblen corroborar aquestes idees, ja que, essent la mínima expressió del bagatge genètic, no tenen ni els elements que utilitzen les cèl·lules per nodrir-se i reproduir-se, i tanmateix, han desenvolupat una diabòlica capacitat per capturar i governar les cèl·lules dels hostes per propagar-se. En aquest sentit, costaria negar-los el caràcter egoista, en el sentit que proposava Dawkins.