Wannsee: l'odi que es va servir en fred

El nazisme és un punt d’inflexió

: la humanitat va descobrir fins a quin nivell de sofisticació es podia planificar l’odi. La persecució, l’estigmatització i la violència contra els

altres

forma part de la nostra història, la de tota l’espècie, així que tampoc farem veure que els nazis van inventar la idea del supremacisme. El que potser ningú no havia fet fins aleshores era sistematizar d’una manera tan brutal la marginació, la caça, l’explotació, la mort i la desaparició de milions de persones en una maquinària total. La conferència de Wannsee és doncs alguna cosa més que una peça en tot l’engranatge del nazisme en plena Guerra Mundial. En aquesta reunió d’alts càrrecs del Tercer Reicht en un palauet als afores de Berlín s’exposa obertament que la comunitat jueva és un problema que s’ha de resoldre amb alguna cosa més que lleis i guetos, que s’ha d’aplicar la

solució final

.

El còmic, que beu de bones fonts documentals i cita sense reserves, és una aproximació força realista a la reunió en la qual es van pactar els mecanismes per eliminar tots els jueus d’Europa. Algunes vacil·lacions inicials i altres malentesos pels eufemismes amb els quals es parlava del tema no són impediments suficients per frenar o posar en dubte el pla orquestrat i dirigit per Reinhard Heydrich, un alt comandament nazi. Mort setmanes més tard arran d’un atemptat, molts l’havien apuntat com a possible successor de Hitler. A Wannsee hi havia tres idees sobre la taula: assegurar-se que tothom estava d’acord amb la proposta, que tots els departaments posarien recursos per tirar-ho endavant malgrat trobar-se en plena guerra i que no havien de quedar proves per a la posteritat. El còmic de Le Hénanff, en format clàssic de la BD francesa, està dibuixat sobre un plànol de vinyetes netes sense marc, que sobrepassen en comptades ocasions amb algun núvol de diàleg o una silueta. Amb un estil que mescla llapis i aquarel·la, aconsegueix una atmosfera densa i fosca, a partir de la qual els personatges despleguen tota la seua elegància. Fins i tot l’autor explica per què són tots tan ben plantats: les fonts documentals són les fotografies que van fer els mateixos nazis, que cuidaven molt la imatge.

L’autor només es permet una llicència metafòrica que escapa al documental: la rata que al llarg de tota la història va buscant la manera d’entrar al palauet sense saber que va a l’infern. Finalment un gat esvelt i implacable la caça i la mata.