Eternament teva

Leo Gazzarra

, el jove periodista milanès que protagonitza la novel·la

L’últim estiu a Roma

, de Gianfranco Calligarich, editada per Proa, comença el seu relat afirmant que de bona gana hauria prescindit de competir, en aquest món, perquè el resultat sempre és idèntic: tant la gent que assoleix els seus propòsits inicials, com la que no se’n surt d’arrencar o es queda al principi del camí, acaba amb la mateixa cara d’insatisfeta, de manera que havia arribat a la conclusió que la vida més val limitar-se a observar-la. I, en el seu cas, l’objecte de l’atenta observació és justament l’anomenada ciutat eterna.

En aquesta seva primera obra, publicada en 1973 i que, malgrat haver obtingut el reconeixement de Natalia Ginzburg, un premi literari i bones vendes, no s’havia reeditat fins 2010, convertida mentrestant en un llibre de culte introbable, ara fa poc finalment rellançada per l’editorial Bompiani i traduïda a diverses llengües, entre les quals la nostra, la Roma que s’hi descriu era l’únic lloc on l’autor sosté que podia viure: “Roma posseeix una embriaguesa particular que crema els records. Més que una ciutat és una part de tu secreta, una bèstia amagada. Amb ella, res de mitges tintes, o un gran amor o te n’has d’anar perquè el què la dolça fera exigeix és això, ser estimada. És l’únic peatge que et serà imposat, vinguis d’on vinguis...”.

Tot això, a pesar de l’existència desordenada i autodestructiva d’un noi de trenta anys que no s’adapta a la realitat rutinària, amb feines esporàdiques, pisos de mala mort, borratxeres que s’empalmen d’una nit a l’altra i l’amor impossible per l’Arianna, una jove misteriosa, bella, prima, quasi etèria, que fa pensar en l’Audrey Hepburn de la pel·lícula

Vacances a Roma

, però també capriciosa, desequilibrada i inabastable, o l’amistat que bascula entre l’admiració i la llàstima per un tipus ric, culte i excèntric com és el personatge tan ben aconseguit de Graziano, client assidu de les terrasses nocturnes de la plaça Navona i la del Popolo. Una història que comença sent melancòlica i acaba sent trista, sense pal·liatius, i que té la capital d’Itàlia com a escenari insubstituïble. “Així tu també, dia rere dia, esperant, et convertiràs en part de la ciutat. Així tu també l’alimentaràs. Fins que un dia de sol, ensumant el vent que ve del mar i mirant el cel, descobriràs que ja no hi ha res per esperar”.