Johannes Kepleri les òrbites el·líptiques

Després de parlar

fa uns dies de Tycho Brahe, cal continuar amb un personatge cabdal en la història de la ciència i que va ser deixeble de l’estrambòtic astrònom danès. Es tracta de l’astrònom i matemàtic germànic Johannes Kepler.

Segons es diu, Kepler a l’edat de sis anys va poder observar amb la seva mare el gran cometa de 1577, que va fascinar tota una generació d’astrònoms. Sumat a una observació d’un eclipsi de lluna un parell d’anys més tard, el va motivar especialment per a l’astronomia tot i que no semblava bon candidat per a l’observació del cel, ja que tenia algunes deficiències en la visió i a les mans fruit d’haver superat la verola.

Format per Michael Maestlin, un referent a l’època, va poder estudiar el model d’univers geocèntric enfront de la visió de Copèrnic, que Kepler va adoptar fins i tot teològicament en associar el sol com la força motriu de l’univers i així no entrar en conflicte amb la fe.

Cèlebres van ser les seves disputes per carta amb Tycho sobre la visió heliocèntrica de Kepler i la visió mixta de Tycho. Atès que el danès era un brillant observador li retreia la qualitat de les dades a Kepler, fins que finalment l’any 1600 el va convidar a unir-se a ell en les seves recerques. El 1602 amb la mort de Tycho, el jove Kepler va prendre el relleu i entre altres coses va observar l’explosió d’una supernova el 1604, la darrera mai observada a la nostra galàxia. Però el més rellevant va ser el fet d’heretar les dades de Tycho i amb elles, durant el primer terç del segle XVII, va trobar la manera d’explicar els moviments dels planetes de manera que quadressin perfectament. Així va enunciar les seves famoses lleis dels moviments dels planetes publicades el 1609 a

Astronomia Nova

.

El model de Kepler considera el sol com el centre del nostre Sistema Solar amb tots els planetes fent voltes en òrbites el·líptiques i no circulars al seu voltant. També va enunciar que els planetes més propers al sol farien la volta en menys temps que els més llunyans i tota una sèrie de detalls de les òrbites dels mateixos que quadraven per primera vegada de forma precisa amb les observacions que es feien.

La combinació dels seus càlculs amb les observacions del contemporani Galileu, van permetre la comprensió dels moviments del cel, i van ser arguments cabdals perquè uns 50 anys més tard es produís la deducció de la Gravitació Universal per part d’Isaac Newton.