Drogues, diners i molta mala bava

Hi ha autors que són sinònims

de solvència: Andreu Martín i Alfons López són dos veterans del còmic nostrat i la novel·la negra. Guionista el primer i il·lustrador el segon, a

Máxima discreción

fusionen els dos talents per signar una obra ben feta, en la qual totes les peces encaixen sense forçar-les, una obra d’embolics en què es mesclen amistats amb doble fons, negocis tèrbols, policies corruptes, amants redemptores, nens entremaliats, dones amb caràcter i narcotraficants colombians. Amb l’estil fresc i que caracteritza les aquarel·les de López, a qui li agraden les vinyetes apaïsades i sense marc, la història és una suma despropòsits que comença quan un detectiu privat mor a casa seua per causes que semblen naturals. La mala consciència fa que el seu amic Antonio confessi a la vídua que al Daniel –així es diu el finat– ha mort per culpa seua. Tota l’acció de la novel·la, trepidant i sense concessions, transcorre en una setmana. En aquests pocs dies el món còmode i regalat dels tres socis d’ABC, una empresa d’importacions i exportacions que ràpidament descobrim que treballa per a un narcotraficant colombià, es desfà com un terròs de sucre en una tassa de cafè. Andreu Martín és un autor amb molt ofici en la novel·la negra, i això es nota en com va lligant totes les trames que conflueixen al llarg de la novel·la. Tots els personatges tenen la seua raó de ser i motius per fer el que fan. Cada una de les decisions que prenen, per petita i insignificant que sembli, té conseqüències al llarg de la història. La desesperació és un dels grans motors narratius en aquesta novel·la, com també ho és l’ambició. El món funcionava bé, sembla, i tothom estava content mentre les expectatives s’anaven complint i ningú gosava mirar la merda que s’anava acumulant sota el llit, a la segona residència o en una caixa forta a Suïssa. Detalls com la conversió d’alguns personatges en llops afamats i violents, talment la metamorfosi temporal que patia el Dr. Slump a la mítica sèrie d’anime

Arale

, és una d’aquelles decisions gràfiques que donen força al còmic i el doten d’una força extraordinària. López, sempre solvent, dota els personatges del caràcter necessari per ser creïbles. Els diàlegs són àgils i se centren en allò que necessitem saber, sense floritures ni obvietats. Potser no és una obra cridada a convertir-se en un imprescindible de la novel·la gràfica contemporània. Quantes n’hi ha, d’aquestes?

Máxima discreción

és una bona peça, és entretinguda i està molt ben il·lustrada.