Terraplanistes

No cal dedicar gaire temps

als que creuen que la Terra és plana. Entre la realitat i el solipsisme, un pot dubtar que la Terra és rodona tot i les nombroses proves directes i indirectes que en tenim, igual que pot dubtar de l’existència de qualsevol cosa que no hagi vist i palpat en persona; fins i tot així, podria apel·lar a l’engany dels sentits. Però el món hi és i la realitat és on transcorre la nostra existència.

La Terra, doncs, és rodona, esfèrica. I amb altíssimes muntanyes, com veiem al Pirineu o a l’Himàlaia. Tenim el més gran dels planetes sòlids del sistema solar, i hem de tenir muntanyes molt altes.

Segur? Encara no sabem aquests detalls més enllà, però al sistema solar hi hem mesurat muntanyes a altres planetes. I, oh, sorpresa: ens passen la mà per la cara. La més alta, Mont Olimp, a Mart, té cap a 26 km d’altura sobre la seva plataforma. A la Terra, l’Everest s’eleva 8.848 m sobre el nivell del mar a la plataforma continental, i el Mauna Kea de Hawaii, uns 10.200 m sobre la suboceànica. Hi ha una raó que els físics han calculat: el pes d’una muntanya més alta faria que les roques granítiques de la base s’esbocinessin o fonguessin per la pressió. El pes és la massa per l’acceleració de la gravetat (g). Essent g a Mart un terç de la que tenim a la superfície terrestre, el planeta roig suporta muntanyes més o menys tres vegades més altes sobre la seva plataforma. Els planetes sòlids, com més grans, més llisos.

La segona del sistema solar, d’uns 22 km, passa per ser la muntanya Rheasilvia, a l’asteroide Vesta, que només té 570 km de diàmetre. Quan la mida es redueix tant, ja ni tan sols l’esfericitat és evident; i l’efecte de la gravetat és molt menor.

Pel fet trivial que una caiguda d’uns pocs metres pot matar-nos, hem adquirit una percepció especial de la verticalitat: el nostre cervell la magnifica davant dels desplaçaments al pla. Però la separació vertical més gran que trobem a la superfície de la Terra, els 20 km de diferència que hi ha entre el fons de la fossa de les Marianes i el cim de l’Everest, és només la distància en línia recta entre el centre de Lleida i Almacelles. Un 0,5 per mil de la circumferència terrestre. Un planeta sòlid de la mida de la Terra no pot ser gaire boterut. No és ni de lluny tan llis com una bola de billar nova, com diuen alguns, però ho és molt. Per això, si els que veuen la Terra plana reclamessin que és llisa, sense valls ni cims, a una certa escala bé hauríem de donar-los la raó.