L'avaluació d'un nounat: el test d'Apgar
opinió
L’exploració
física d’una persona per part d’un metge és una pràctica, en moltes ocasions, gairebé imprescindible i té un component inevitable de subjectivitat. El criteri clínic es forma amb l’estudi i l’acumulació d’experiència, però no deixa de ser persona dependent. En la pràctica mèdica utilitzem amb freqüència algoritmes, criteris i escales de valoració per definir l’estat d’una persona. Aquestes eines ens permeten limitar la subjectivitat, minimitzar el risc d’interpretació i comunicar informació rellevant de forma estructurada a altres col·legues.
Una de les exploracions avui en dia rutinàries és l’avaluació del nadó en el primer minut de vida. D’una manera ràpida es valora el seu estat vital i la seva viabilitat, per prendre mesures immediates si fos necessari. Els ítems que es tenen en compte són:
Aparença:
Definida com el color de la pell. De blau a rosada.
Pols:
La freqüència cardíaca. De zero a més de 100 per minut.
Gest:
La resposta a estímuls. De cap a un plor fort i queixes.
Activitat:
El to muscular: de flàccides a moviments espontanis.
Respiració:
D’absent a forta.
La valoració alta pronostica un nadó sa i de poc risc, la intermèdia aconsella vigilància i seguiment, la baixa requereix medicació intravenosa i maniobres d’emergència. L’ús extensiu d’aquest mètode des de fa més de cinquanta anys ha reduït la mortalitat i les seqüeles neonatals de manera significativa i es considera una dada de rellevància en salut pública infantil.
Aquest test va ser desenvolupat per la doctora Virginia Apgar (Westfield, Nova Jersey, 1909- Manhattan, 1974) metgessa nord-americana especialista en anestesiologia. Experta en anestèsia obstètrica va realitzar importants avenços que van acabar configurant la subespecialitat de neonatologia dins de la pediatria.
Llicenciada en una època en què una dona tenia problemes per poder llogar un apartament sola i normalment se l’excloïa de la majoria d’activitats, va ser la primera –o única– dona en molts rols dintre de l’hospital i la Universitat de Colúmbia.
opinió
