Aquí no se salva ningú

Al darrere de qualsevol objecte

que podem comprar en una botiga hi ha algú que l’ha pensat, dissenyat, produït i distribuït. Fins i tot els rellotges de cucut més kitsch tenen el seu públic potencial. Qui els fabrica? Després de llegir

Cucos Benítez

, del francès Anouk Ricard, ja no els tornarà a mirar amb la mateixa condescendència.

La novel·la juga amb personatges antropomòrfics, que semblen aportar un plus de distància, a voltes necessària per assumir certes dosis de violència. Richard, que és un ànec, ha trobat feina en una empresa al capdavant de la qual hi ha un director que és un gosset, d’aparença inofensiva i amb un caràcter que treu de polleguera. La història arrenca amb l’entrevista de feina, en la qual ja es marca el to del llibre: humor absurd i personatges delirants. Richard no desisteix, necessita la feina encara que s’hagi de dur l’ordinador de casa i la companya de despatx sigui una de les persones, –perdó, granotes– més desagradables amb qui es pugui haver de conviure durant vuit hores en una oficina. Convençut que alguna cosa no acaba de rutllar, en Richard descobreix que el treballador a qui substitueix, un tal Guy, que és un lleó, no és que deixés l’empresa d’un dia per l’altre, sinó que ha desaparegut. Acompanyat de la sempre simpàtica, treballadora i disposada Sophie, també gosseta, el nostre heroi anirà descabdellant una trama de corrupció, violència gratuïta i plans tan malèfics com extravagants.

La narració es desenvolupa al llarg d’una setmana, el temps suficient per enamorar-se de la Sophie, aparèixer en un programa de televisió a l’estil del mític

Quién sabe dónde

de Paco Lobatón, dinar en un restaurant xinès amb el director i participar en una trobada de

coaching motivacional

per fomentar el treball en equip al mig de la natura.

L’autor porta els personatges fins al deliri, estirant les facetes dominants dels seus caràcters amb un estil a voltes subtil i en altres, groller. Personatges indecisos, freds, extravagants, antipàtics o innocents. Amb un dibuix que frega el traç infantil, esquemàtic i simple, Anouk Ricard juga amb un format de vinyeta clàssic que sovint es mou en un dos per tres de vores fines i tremoloses. La història té un final prou feliç, així que Ricard no estira l’humor negre fins al límit i concedeix un respir als lectors. No totes les oficines són com les de Cucos Benítez, però a totes hi ha alguna cosa que ens la podria recordar.