Crònica visionària

Les bones obres,

per la seua capacitat de transcendir el mer entreteniment, t’afecten diferent segons el moment en què t’hi submergeixes.

La muerte rosa

és, segurament, una de les històries que poden canviar la nostra percepció de la realitat amb només tres mesos de diferència. Llegir-la al febrer l’hauria convertit en una història més –de les bones, també cal dir-ho– sobre societats postapocalíptiques. Fer-ho en plena crisi del coronavirus converteix Jaume Pallardó en un maleït visionari de les nostres contradiccions. Ha sabut traslladar amb delicadesa, ironia i subtilesa les pors i els desitjos més mundans de la nostra existència quotidiana a un terreny que massa sovint tendeix a l’èpica de la supervivència.

La muerte rosa

es planteja en un escenari de postpandèmia controlat: després que un virus matés milions de persones i el món col·lapsés, les societats avançades van reconstruir una

nova normalitat

en la qual tot gira al voltant de la seguretat sanitària. Organitzada en ciutats aïllades físicament i virtual per evitar contagis de tota mena, siguin físics o ideològics, el món que ens planteja és una societat temorosa, controlada per ministeris bunqueritzats i burocratitzats. Una societat controlada per metges i enginyers amb una forta i indestructible estructura social plena de desigualtats. Sí, tothom ha de portar un vestit segellat de cap a peus i tota la societat s’organitza en funció de la contenció del virus. Les delacions, els rumors, les dificultats per a les relacions socials i la desconnexió de la pròpia història, amb la inherent crisi d’identitat personal i col·lectiva, fan de

La muerte rosa

una metàfora corprenedora del nostre present. El d’aquest estiu.

A partir d’aquí Pallardó sap centrar el focus en els personatges i les seues misèries per construir, a base de petites anècdotes que funcionen com un engranatge perfecte, una història que aborda les tensions i complicitats inherents a l’amistat, el teletreball, la lluita de classes, l’amor o la llibertat d’expressió. El que fa més por de

La muerte rosa

és la capacitat de fer-se versemblant, de mirar el futur i pensar que això podria arribar a passar. Com qualsevol obra de ciència-ficció, només el temps dirà si era una història transcendent capaç de resistir el pas dels anys o es converteix en un títol encadenat als referents contemporanis. De moment, i a falta de més perspectiva, direm que Pallardó ha sabut captar les lògiques més subtils de la nostra societat en una obra escrita molt abans que la Covid-19 fes acte de presència, així que no menystindria les seues possibilitats de supervivència. Amb un estil d’aparença senzilla, centrant l’acció i els personatges en tot allò que necessita la història, l’autor és capaç de crear ambients futuristes molt versemblants. De seguida et fa entrar al seu món i t’hi quedes atrapat fins a l’última pàgina.