El fonendoscopi

De tots els estris

que fem servir els metges, amb tota probabilitat n’hi ha un que ens identifica com cap altre. A la taula, la butxaca de la bata o, més sovint, penjant del coll, sempre sol haver-hi un fonendoscopi. És un aparell compost per una campana metàl·lica, un tub de goma i uns auriculars que serveix per aïllar i amplificar sons interns del cos. Sigui cor, artèria, pulmó o budells, l’eina resulta essencial en l’exploració física dels pacients.

Com gairebé tots els invents, va néixer fruit d’una barreja de casualitat i genialitat. En aquest cas va ser gràcies al metge francès René Theophile Hyacinthe Laënnec (Quimper, 1781–Douarnenez, 1826). Corria l’any 1816. Fins aleshores, els metges escoltaven els pulmons o el cor posant la seva orella en contacte amb la pell dels malalts. La qualitat del so i el soroll ambiental no permetien detectar gaires matisos. Diu la llegenda que el Dr. Laënnec va veure un dia de primavera als jardins del Louvre que dos nens jugaven amb un pal llarg de fusta: un rascava un extrem amb una agulla i l’altre parava l’orella a l’altre costat. Mesos més tard, va visitar una noia jove que es fatigava amb facilitat, probablement per alguna malaltia cardíaca. Aquí la història divergeix, hi ha qui diu que la jove era obesa i resultava impossible sentir res a través de la pell, i altres versions expliquen que la jove era molt bonica i pel pudorós René no era còmode encabir el cap entre els seus pits. Fos quin fos el motiu, el Dr. Laënnec va embolicar un paper donant-li forma de tub i el va col·locar entre el pit de la noia i la seva orella. Acabava de néixer la primera auscultació instrumentada de la història de la medicina.

Durant mesos va treballar amb diferents materials per confeccionar estetoscopis que donessin més qualitat de so i alhora va escriure el seu primer tractat fonamental:

De l’auscultation médiate ou Traité du Diagnostic des Maladies des Poumon et du Coeur

(1819). Els estetoscopis de Laënnec eren rígids, i van ser els precursors dels moderns fonendoscopis.

L’evolució va continuar. Dos anys després de la mort de René Laënnec, el 1828 Pierre Piorry va construir un plexímetre amb l’acabat típic de trompeta, un con més ampli, per encaixar-lo en l’estetoscopi. El 1851 George Cammann va construir un biaural, és a dir, amb auricular per a cada orella, que l’empresa Tiemman va fabricar en sèrie. Es van succeir més canvis menors fins l’any 1960 quan el metge cardiòleg David Littmann (EUA, 1906–1981) va inventar el fonendoscopi de doble campana, amb membrana sensible que utilitzem encara a dia d’avui.