Companyia australiana

Aquest mes tornem a les ones

escrites amb un disc d’edició recent a càrrec d’un dels artistes internacionals que van passar per la nostra ciutat abans de l’aturada pandèmica. Primer amb l’amic Toni Gorgues al Cafè del Teatre i posteriorment a la 8a edició del Ponent Roots al Cotton Club. Els que llegiu aquestes ratlles i heu estat en alguna d’aquestes dues visites ja sabeu que estem parlant de Joel Sarakula, artista australià instal·lat a UK.

Companionship

va ser editat el 2020 per la label Légère Recordings.Joel és un enamorat dels anys 60 i 70, un apassionat de l’estètica i dels sons d’aquestes dècades i això ho deixa palès a la seva discografia. Aquesta és la seva quarta referència, però és arran de l’anterior disc –

Love Club

, del 2018– que va aconseguir fer-se un lloc als circuits i festivals. Sobretot quan va començar a estar en boca dels amants interessats del so soul i funk.

Aquest mes tornem a les ones

escrites amb un disc d’edició recent a càrrec d’un dels artistes internacionals que van passar per la nostra ciutat abans de l’aturada pandèmica. Primer amb l’amic Toni Gorgues al Cafè del Teatre i posteriorment a la 8a edició del Ponent Roots al Cotton Club. Els que llegiu aquestes ratlles i heu estat en alguna d’aquestes dues visites ja sabeu que estem parlant de Joel Sarakula, artista australià instal·lat a UK.

Companionship

va ser editat el 2020 per la label Légère Recordings.Joel és un enamorat dels anys 60 i 70, un apassionat de l’estètica i dels sons d’aquestes dècades i això ho deixa palès a la seva discografia. Aquesta és la seva quarta referència, però és arran de l’anterior disc –

Love Club

, del 2018– que va aconseguir fer-se un lloc als circuits i festivals. Sobretot quan va començar a estar en boca dels amants interessats del so soul i funk.

No és fàcil posar una sola etiqueta a l’obra de Sarakula, el que està clar és que la columna vertebral del seu estil beu dels sons més negres i deriva en funció dels temes al northern soul, o al pop ballable, partint de patrons soul i beats funk. La seva música no és estrictament festiva, diríem que tot i que aconsegueix que el cos s’encomani d’un moviment alegre i busca la sintonia amb els sons nets que les seves composicions ens ofereixen, la música d’aquest artista la podríem considerar com a música tranquil·la. Quines paradoxes, oi? Potser per això ens atreu el seu cosmos sonor.

Sarakula és un rodamon musical, amb la necessitat de fer gires constants. Quan surt del Regne Unit crea la seva

backing band

per facilitar la producció de les seves gires. A Catalunya i resta de la Península porta amb ell un acompanyament de luxe: una banda formada per membres de la Fundación Tony Manero i Los Retrovisores, gent que saben molt bé el que es fan quan toca interpretar les composicions

sixties

del de Sydney.

El disc conté 10 temes que són com un viatge llarg d’una interminable carretera, per això és fàcil imaginar-nos escoltant-lo conduint un descapotable atrotinat i ple de pols per una d’aquelles rectes interminables de la mítica Ruta 66, vestint ulleres de sol i cremant milles mentre el disc enllaça cançó rere cançó. En especial pensem en

Midnight Driver

,

London Road

,

I’m still winning

o la preciosa

Reunion Island

, que sembla construïda sobre una base de rocksteady embolcallada de funk.

A l’escoltar-lo se’ns fa inevitable recordar el seu concert al Cotton, on va sorprendre una sala on pocs coneixien l’artista. En qüestió de pocs minuts va guanyar-se la pista de ball, on després també va triomfar en solitari. Joel va ser dels darrers a anar-se’n a dormir aquella nit. O més ben dit: aquell matí.

No és fàcil posar una sola etiqueta a l’obra de Sarakula, el que està clar és que la columna vertebral del seu estil beu dels sons més negres i deriva en funció dels temes al northern soul, o al pop ballable, partint de patrons soul i beats funk. La seva música no és estrictament festiva, diríem que tot i que aconsegueix que el cos s’encomani d’un moviment alegre i busca la sintonia amb els sons nets que les seves composicions ens ofereixen, la música d’aquest artista la podríem considerar com a música tranquil·la. Quines paradoxes, oi? Potser per això ens atreu el seu cosmos sonor.

Sarakula és un rodamon musical, amb la necessitat de fer gires constants. Quan surt del Regne Unit crea la seva

backing band

per facilitar la producció de les seves gires. A Catalunya i resta de la Península porta amb ell un acompanyament de luxe: una banda formada per membres de la Fundación Tony Manero i Los Retrovisores, gent que saben molt bé el que es fan quan toca interpretar les composicions

sixties

del de Sydney.

El disc conté 10 temes que són com un viatge llarg d’una interminable carretera, per això és fàcil imaginar-nos escoltant-lo conduint un descapotable atrotinat i ple de pols per una d’aquelles rectes interminables de la mítica Ruta 66, vestint ulleres de sol i cremant milles mentre el disc enllaça cançó rere cançó. En especial pensem en

Midnight Driver

,

London Road

,

I’m still winning

o la preciosa

Reunion Island

, que sembla construïda sobre una base de rocksteady embolcallada de funk.

A l’escoltar-lo se’ns fa inevitable recordar el seu concert al Cotton, on va sorprendre una sala on pocs coneixien l’artista. En qüestió de pocs minuts va guanyar-se la pista de ball, on després també va triomfar en solitari. Joel va ser dels darrers a anar-se’n a dormir aquella nit. O més ben dit: aquell matí.