Els sonets de Pere Rovira

Els poetes

, com ara el poeta Miquel Desclot, solien explicar que la invenció del sonet és un dels èxits de la història cultural de la humanitat, a la vora de la rentadora, les pomes vermelles de muntanya, el rentaplats, l’article de diari, la cafetera nespresso i els supermercats de flors i plantes. Hi podríem afegir la suculenta paella valenciana, però tampoc és qüestió d’entrar en els tòpics. N’hi ha prou de dir que el foc canvià l’evolució dels

sapiens

: els féu escurçà budells i panxa i disminuí els seus feroços ullals.

Els poetes

, com ara el poeta Miquel Desclot, solien explicar que la invenció del sonet és un dels èxits de la història cultural de la humanitat, a la vora de la rentadora, les pomes vermelles de muntanya, el rentaplats, l’article de diari, la cafetera nespresso i els supermercats de flors i plantes. Hi podríem afegir la suculenta paella valenciana, però tampoc és qüestió d’entrar en els tòpics. N’hi ha prou de dir que el foc canvià l’evolució dels

sapiens

: els féu escurçà budells i panxa i disminuí els seus feroços ullals.

Per aquest costat, podríem afirmar que la invenció del sonet és, per als

sapiens

, semblant a la descoberta del foc.

Les llegidores saben que, fent cas a la meua escassa memòria, el sonet fou inventat en la prodigiosa i rica Itàlia del Renaixement, però que fou l’ínclit Petrarca, erudit i solitari a estones, el que a més a més d’escriure doctes tractats en la bella llengua llatina, escrigué un munt de sonets meravellosos en la llengua toscana que havia cultivat amb honor i ganes el també meravellós Dante.

Els sonets de Petrarca, dúctils, suaus i matisats, editats en volum i traduïts a totes les llengües de cortesia i ús general, foren pensats com un mecanisme perfecte de pensament que es desplega dialècticament des de la tesi inicial fins a l’antítesi contrària per assajar una síntesi més o menys harmoniosa, més o menys segura, més o menys analitzable de bell nou.

Haurà comprès l’intel·ligent lector que la vida pública madrilenya encara no sap fer sonets perquè només es mou en la línia de trinxera espinosa de les tesis i les antítesis sense provar mai de fer una bella síntesi o altra. Els poetes que han escrits sonets són multitud : els sonets de Shakespeare són un dels més famosos, més citats que no llegits: traduïts entre nosaltres per diversos poetes com ara el senyor Txema Martínez o el famós poeta de Tortosa, senyor Gerard Vergés, és un menjar exquisit que reclama una intel·ligència innocent.

El

joc de Venus

del poeta Pere Rovira farà mandra de comentar als altres poetes de la seua telerada. Quin temps aquells que tots parlàvem sense saber de què parlàvem quan parlàvem de la poesia de l’experiència!

El

joc de Venus

és un magnífic recull de sonets que s’arrenglera en la tradició segura dels versos d’amor que inaugura Petrarca i segueixen Shakespeare, Quevedo o el solar Josep Vicenç Foix, entre d’altres.

Com hauran endevinat, els convido a llegir els seus sonets i advertiran el mestratge en les rimes, l’orgull de l’enamorat, les gosadies formals i temàtiques, les subtils felicitats que el poeta es permet a l’edat de l’hivern de la vida. Des del principi, en què contradiu Verlaine, fins al final, que cerca la seua síntesi lluminosa personal, el llibre és un rutilant desplegament del que anomenem, per peresa, la cultura literària, entesa com a dialèctica entre contraris, o polèmica, però que potser és un bell cant a la vida, a la joventut, a l’amor; al llenguatge.

Per aquest costat, podríem afirmar que la invenció del sonet és, per als

sapiens

, semblant a la descoberta del foc.

Les llegidores saben que, fent cas a la meua escassa memòria, el sonet fou inventat en la prodigiosa i rica Itàlia del Renaixement, però que fou l’ínclit Petrarca, erudit i solitari a estones, el que a més a més d’escriure doctes tractats en la bella llengua llatina, escrigué un munt de sonets meravellosos en la llengua toscana que havia cultivat amb honor i ganes el també meravellós Dante.

Els sonets de Petrarca, dúctils, suaus i matisats, editats en volum i traduïts a totes les llengües de cortesia i ús general, foren pensats com un mecanisme perfecte de pensament que es desplega dialècticament des de la tesi inicial fins a l’antítesi contrària per assajar una síntesi més o menys harmoniosa, més o menys segura, més o menys analitzable de bell nou.

Haurà comprès l’intel·ligent lector que la vida pública madrilenya encara no sap fer sonets perquè només es mou en la línia de trinxera espinosa de les tesis i les antítesis sense provar mai de fer una bella síntesi o altra. Els poetes que han escrits sonets són multitud : els sonets de Shakespeare són un dels més famosos, més citats que no llegits: traduïts entre nosaltres per diversos poetes com ara el senyor Txema Martínez o el famós poeta de Tortosa, senyor Gerard Vergés, és un menjar exquisit que reclama una intel·ligència innocent.

El

joc de Venus

del poeta Pere Rovira farà mandra de comentar als altres poetes de la seua telerada. Quin temps aquells que tots parlàvem sense saber de què parlàvem quan parlàvem de la poesia de l’experiència!

El

joc de Venus

és un magnífic recull de sonets que s’arrenglera en la tradició segura dels versos d’amor que inaugura Petrarca i segueixen Shakespeare, Quevedo o el solar Josep Vicenç Foix, entre d’altres.

Com hauran endevinat, els convido a llegir els seus sonets i advertiran el mestratge en les rimes, l’orgull de l’enamorat, les gosadies formals i temàtiques, les subtils felicitats que el poeta es permet a l’edat de l’hivern de la vida. Des del principi, en què contradiu Verlaine, fins al final, que cerca la seua síntesi lluminosa personal, el llibre és un rutilant desplegament del que anomenem, per peresa, la cultura literària, entesa com a dialèctica entre contraris, o polèmica, però que potser és un bell cant a la vida, a la joventut, a l’amor; al llenguatge.