Els aborígens del pati del darrere

El periodista i professor

nordamericà Robert Boynton a

El nuevo Nuevo periodismo

repassa la carrera dels principals escriptors de no-ficció nord-americans de finals del segle passat com Ted Conover, Jon Krakauer o Adrian Nicole LeBlanc. Ignoro si l’autor va plantejar-se d’incloure-hi Joe Sacco.

Potser només volia escriptors purs, potser encara tenia el prejudici de considerar el còmic un gènere menor i Sacco un autor de segona fila. Error.

El periodista i professor

nordamericà Robert Boynton a

El nuevo Nuevo periodismo

repassa la carrera dels principals escriptors de no-ficció nord-americans de finals del segle passat com Ted Conover, Jon Krakauer o Adrian Nicole LeBlanc.

Ignoro si l’autor va plantejar-se d’incloure-hi Joe Sacco. Potser només volia escriptors purs, potser encara tenia el prejudici de considerar el còmic un gènere menor i Sacco un autor de segona fila.

Error.

Amb

Un tributo a la tierra

el nord-americà torna a demostrar que és un observador sagaç. Autor de clàssics del còmic documental com

Palestina, En la Franja de Gaza, Gozarde

o

El Mediador

, Sacco s’ha convertit en un dels autors de referència a l’hora de portar al còmic les seues exhaustives i diligents investigacions periodístiques.

Amb una mirada en primera persona, ja que ell sempre és el personatge que ens guia per la història, aquesta vegada ens porta a les comunitats indígenes del nord del Canadà. Aïllades durant milers d’anys en els frondosos boscos al límit del continent, les First Nations

van començar a patir canvis irreversibles quan els blancs europeus hi van entrar en contacte.

La relació va ser desigual des del primer dia i, com més intensa va ser, més va pervertir i tergiversar la realitat dels indis. Sacco no només retrata la seua situació desequilibrant, amb comunitats desestructurades que tenen un intens pols interior per a la mera supervivència, sinó que també intenta comprendre les causes d’aquesta desfeta col·lectiva i el paper que hi ha jugat la societat occidental.

Eren comunitats nòmades i autosuficients amb una estructura social gairebé holística.

No coneixien l’alcohol ni el sucre refinat, tampoc els diners o la idea de propietat. Sobre els mapes colonials aquelles terres corresponien a l’imperi britànic, que acabaria reconeixent l’estat canadenc com a independent.

La política respecte als indis va ser l’assimilació forçosa: construcció de poblats fixos i segrest de criatures per adoctrinar-les en escoles de monges. El resultat? Tribus disfuncionals desconnectades de les seues arrels ancestrals, alcoholisme galopant, dependència institucional i abusos sexuals.

Sacco retrata el drama i alhora, com sempre, busca aquella escletxa per la qual es cola l’esperança. Amb el seu estil barroc inconfusible, l’autor torna a delectar-nos amb unes pàgines plenes d’informació gràfica espectacular.

És un llibre que descobreix la crua realitat: els canadencs també tenen cadàvers amagats a l’armari.

Amb

Un tributo a la tierra

el nord-americà torna a demostrar que és un observador sagaç. Autor de clàssics del còmic documental com

Palestina, En la Franja de Gaza, Gozarde

o

El Mediador

, Sacco s’ha convertit en un dels autors de referència a l’hora de portar al còmic les seues exhaustives i diligents investigacions periodístiques.

Amb una mirada en primera persona, ja que ell sempre és el personatge que ens guia per la història, aquesta vegada ens porta a les comunitats indígenes del nord del Canadà. Aïllades durant milers d’anys en els frondosos boscos al límit del continent, les First Nations

van començar a patir canvis irreversibles quan els blancs europeus hi van entrar en contacte.

La relació va ser desigual des del primer dia i, com més intensa va ser, més va pervertir i tergiversar la realitat dels indis. Sacco no només retrata la seua situació desequilibrant, amb comunitats desestructurades que tenen un intens pols interior per a la mera supervivència, sinó que també intenta comprendre les causes d’aquesta desfeta col·lectiva i el paper que hi ha jugat la societat occidental.

Eren comunitats nòmades i autosuficients amb una estructura social gairebé holística.

No coneixien l’alcohol ni el sucre refinat, tampoc els diners o la idea de propietat. Sobre els mapes colonials aquelles terres corresponien a l’imperi britànic, que acabaria reconeixent l’estat canadenc com a independent.

La política respecte als indis va ser l’assimilació forçosa: construcció de poblats fixos i segrest de criatures per adoctrinar-les en escoles de monges. El resultat? Tribus disfuncionals desconnectades de les seues arrels ancestrals, alcoholisme galopant, dependència institucional i abusos sexuals.

Sacco retrata el drama i alhora, com sempre, busca aquella escletxa per la qual es cola l’esperança. Amb el seu estil barroc inconfusible, l’autor torna a delectar-nos amb unes pàgines plenes d’informació gràfica espectacular.

És un llibre que descobreix la crua realitat: els canadencs també tenen cadàvers amagats a l’armari.

.