Corder en arena roja

D’uns anys ençà,

no és infreqüent de llegir al tauler d’ofertes de la carnisseria, o a les cartes dels restaurants, costelles de xai en lloc de costelles de corder. També ha passat a ser habitual en, per exemple, els menús de les escoles lleidatanes, el pebrot vermell en detriment del pebrot roig.

Fins i tot quan fem una escapada a la platja, nosaltres els pobladors de la Terra Ferma hem començat a dir que volem trepitjar la sorra que llepa el mar, en comptes de la paraula que fèiem anar per designar aquelles partícules minerals abans i tot de tenir consciència pròpia, l’arena.

Resulta curiós, però aquest canvi d’hàbits lingüístics no té una justificació precisament lingüística. Des de la nostra parcel·la podem afirmar-ho i fins i tot justificar-ho.

Comencem amb la parella xai-corder. ‘Corder’ ve directament del llatí, com el 90% del vocabulari català, i la trobem documentada en un text escrit al s.

XIV, és a dir, que té tant de pedigrí com la Seu Vella. En canvi ‘xai’ és un “mot modern d’origen expressiu per a cridar l’animal” que no es documenta fins al 1803 (com l’església de Sant Joan més o menys).

‘Roig’ i ‘vermell’ són d’origen llatí i tan antigues com la llengua catalana. La primera ve de

rubeus

, de significat idèntic, i la segona de

vermis

, que volia dia ‘cuc’, per tal com d’un cuc s’extreia el tint escarlata, que no és ben bé roig, sinó un roig viu, daurat, brillant.

Quant al binomi arena-sorra, mossèn Cinto Verdaguer es demana en un dels seus poemes més corprenedors “Per què escriure més versos en l’arena?”. Per la seva banda, la

Crònica

de Jaume I diu “Les mars passaven aytambé de l’altra part del castell, sobre l’arena”.

I el mateix mot apareix en el

Tirant

i en l’obra de Ramon Llull. Qui s’atrevirà a dir ara que hem pres la paraula del castellà?

I podríem continuar defensant la legitimitat d’altres vocables que els lleidatans ens volem llevar de sobre: atansar, trebol, muricec..

Què ens mou a negar part del nostre patrimoni lèxic? Doncs un patró psicològic molt habitual entre l’ésser humà: voler-se assimilar a la majoria i creure’s pitjor del que un és. Per això, des del CNL prescrivim de no renegar del que som ni del que diem, sinó tot el contrari: estimar-ho i sublimar-ho.

.