ReconciliacióJuanjo Sáez dissecciona emocions en una obra que parteix de material sensible: la mort de la seua família

Que Juanjo Sáez

és una persona vulnerable no és cap secret. Que ha sabut convertir aquesta fragilitat en creativitat incombustible, tampoc.

Para los míos

és, segurament, el seu títol més personal. No és una observació menor, ja que bona part de la seua obra parteix d’ell mateix, de les seues pors i de la seua relació i filiació amb la família i el barri de la Sagrera de Barcelona.

La seua lectura no és fàcil, ja que aquesta vegada no usa la ironia com a recurs narratiu per explorar les relacions humanes sinó que fa un exercici de sinceritat aclaparadora. L’obra de Sáez no ha tendit mai al cinisme, tot i que la seua mirada transparent a voltes ens ha mostrat la realitat amb cruesa gràcies, sobretot, a una sinceritat que ens recorda l’infant que fa les preguntes més pertinents i fresques sense prejudicis.

Després de signar la sèrie d’animació

Arròs covat

, més distant i generacional, Sáez es va associar amb Ivan Morales per portar a la pantalla la també celebrada

Heavies tendres

, una mirada més humanista a tota una generació d’inadaptats que van descobrir el món en barris obrers a l’extraradi d’una gran ciutat com és Barcelona. Un dels llibres més significatius de Sáez és

Arte, conversaciones imaginarias con mi madre

, una obra lúcida i punyent sobre l’art contemporani que els gurus de les tendències conceptuals procuren evitar per no envermellir de vergonya.

Aquesta vegada signa una obra que podríem qualificar de reconciliació personal i exorcisme de fantasmes. Fregant el melodrama, fa una declaració d’amor a la seua família: la iaia, el tiet, els pares i la Xispeta, la gosseta que vivia amb ells.

Els personatges no són nous perquè ja els havia explorat amb anterioritat, senzillament ara són protagonistes pòstums d’una novel·la sincera, propera i una mica ensucrada. Val a dir que ho és sense complexos, explicant la por i el desemparament que va sentir quan tots van anar caient com un dominó perfecte.

Amb el refugi emocional ensorrat, Sáez va sentir el fred de la intempèrie i va decidir, com sempre, convertir les fòbies i fílies en material literari. Amb el traç d’aparença sapastre i alhora exacte i honest (ha defensat més que el més important és connectar amb el lector a partir d’un imaginari compartit), Sáez escriu i dibuixa una declaració d’amor sincera i lluminosa en una d’aquelles obres que cal llegir, aparcar, pair, oblidar i tornar a rellegir.

.