Canta sense vergonya

Amb l’Eurocopa

a punt d’acabar, resulta curiós observar que el càntic com a expressió de comunió festiva és molt habitual en els països celtes i germànics i poc en els mediterranis.

Encara que Catalunya no pugui disputar competicions oficials, no n’és l’excepció.

Certament els catalans comparteixen ben pocs himnes d’aquells que se saben de cor. Algun n’hi ha, esclar, però és poc pràctic per celebrar segons què:

el Virolai

, l’himne del Barça,

Boig per tu

i, entre una generació, la capçalera d’algun dibuix animat japonès.

Tanmateix, aquestes dades no fan justícia a l’antiquíssima i riquíssima tradició musical del país, la qual va començar a catalogar-se amb l’aparició dels folkloristes al segle XIX i a estendre’s a través d’esbarts i orfeons, la mostra més florida dels quals foren els Cors de Clavé. D’altra banda, aquesta mateixa tradició va actualitzar-se i enriquir-se amb un corrent sense precedents recents.

Ens referim a la Nova Cançó de la dècada dels 60. En cap cas, doncs, les restriccions lingüístiques van poder evitar que un allau creatiu empeltés la vella arrel de clàssics flamants.

Raimon, Serrat, Núria Feliu, Pau Riba, Pi de la Serra, Jaume Arnella, M.

del Mar Bonet, Folch i Camarasa, Guillermina Mota són una petita mostra d’una llarga nòmina de músics, lletristes, intèrprets i traductors que van enfilar la cançó catalana fins a la cúpula de la torre de l’art. I, sens dubte, la llengua és una de les raons amb què pot explicar-se tanta qualitat.

Malgrat les diferències estilístiques, en tots aquells l’idioma era viu i era bell perquè tenia urgència de comunicar i perquè dialogava amb la tradició literària: recordem els casos d’Ovidi-Papasseit, Llach-Màrius Torres, Carme Sansa-M. Aurèlia Capmany, etc.

I tant cert és que aquells autors es van beneficiar dels atributs de la llengua per excel·lir, com que avui la llengua gaudeix dels beneficis que suposa tenir un cançoner modern.

Si el Premi Nobel de literatura per a Bob Dylan va posar en relleu el valor de la cançó, aquí ens refermà encara més la consciència que disposem d’uns clàssics propis que han d’il·luminar als que han de vindre, i d’un llegat per a la germanor per tot i per sempre amb o sense seleccions.

.