Cigales

En escriure aquestes ratlles, maig de 2021, als EUA parlen de cigales. De les 60 espècies d’aquests insectes, n’hi ha set, les conegudes com a cigales periòdiques, que tenen un comportament ben estrany. Sense entrar en gaires detalls, el seu cicle vital té una fase adulta breu, d’unes quatre a sis setmanes, que transcorre a la superfície de la terra, i durant la qual es poden veure volar i es pot escoltar el seu cant. Els mascles es reuneixen en munions d’individus agrupats per atreure les femelles, fins que s’aparellen i aquestes ponen els ous, els ous eclosionen i les nimfes s’instal·len al sòl, al llarg d’un metre de fondària. En aquesta fase larval, que les manté sota terra anys i anys, s’alimenten dels fluids de les arrels d’alguns arbres de fulla caduca.

Fins aquí, tot en ordre. L’estrany és que aquestes espècies, repartides en diverses estirps, viuen sota terra exactament 13 o bé 17 anys, ni més ni menys, en uns cicles ben definits i previsibles per a cadascuna d’elles. Que estiguin tant de temps amagades és explicable, ja que tenen nombrosos depredadors i juguen la carta de la saturació: passen de no haver-n’hi cap a la vista a ser milions en qüestió de dies. Per molt actius que siguin els depredadors, no viuen sempre en una abundància que en mantingui les poblacions molt elevades. Un gran nombre de cigales, per tant, sobreviurà i deixarà descendència.

Però, per què 13 i 17 anys, i no 12, 15 o 18? Aquí s’ha proposat una explicació ben suggeridora: si els depredadors tinguessin algun cicle pluriennal ells mateixos, amb un màxim, per exemple, cada 3 anys, un de 12 anys a les cigales podria coincidir sempre amb un pic de depredadors. Pero com que 13 i 17 són nombres primers i relativament grans, només coincidirien amb un pic de depredadors cada molts més anys. El mínim comú múltiple de la presa i del depredador. La Natura no entén de matemàtica, però l’aplica. Una altra hipòtesi és que aquests recessos tan llargs eren beneficiosos quan les condicions ambientals eren especialment dures, com durant les glaciacions. Mantenir cicles de 13 i 17 anys feia difícil que les eclosions de dues estirps coincidissin, i s’aparellessin formant híbrids, que podrien perdre aquesta característica favorable. Aquestes espècies viuen només a la meitat est dels EUA, on el Servei Forestal elabora mapes de les zones on viu cada estirp, i la previsió de les properes eclosions, que són viscudes per la gent com un gran espectacle natural.

.