Els cavalls i la forma

La vivacitat de l’experiència que el narrador viu com a única, i la vol contar; la narració en primera persona com a font d’autoritat de l’excepcionalitat del que ha viscut amb els trips, i els seus amics i companys; la recreació d’un llenguatge per al món de la droga en català; l’evocació de les amigues i els amics evaporats; la narració des de la perspectiva d’un heroi èpic que sobreviu a la mort són alguns dels elements que conformen una novel·la, Cavalls salvatges (2000) que es fa llegir com document d’un temps i d’una generació, ara que el seu autor ha entrat en el panteó il·lustre dels escriptors que han volgut narrar la follia i la il·lusió de les drogues.

La pregunta que em faig és si supera l’estat de document i passa a la categoria de gran novel·la. Més aviat em decanto a pensar que no n’hi ha prou amb narrar un fet excepcional com ara ser ionqui. Cal fer viure al lector algunes de les peripècies profundes que la droga provoca, no només els viatges sensorials. Confesso que no vaig llegir en el seu moment la novel·la Cavalls salvatges de l’escriptor Jordi Cussà, que morí aquest estiu. Aquesta novel·la, que ara s’ha publicat al castellà a l’editorial Sajalín, amb la seua seqüela

Formentera Lady , va ser la porta d’entrada a la novel·la catalana d’un home que volia passar a la història de la literatura catalana com un ionqui que va escriure novel·les. I de facto, les va escriure. Que fos un desconegut fins a la seua mort és comprensible: per més que per a ell fos fonamental, l’experiència que narrava en aquestes novel·les no eren pas al centre dels interessos dels lectors d’un determinat moment històric.

Des del meu punt de vista, la novel·la conta nuament, des de l’experiència, tenint al darrere tots els autors –també els músics– especialment anglosaxons que han narrat l’experiència de la droga. Bona part de la novel·la naix de l’experiència viscuda, o en tot cas, en té l’aroma.

Com a novel·la arrenca amb una escena d’una gran força: l’enterrament en un dia calorós de la que va ser la seua companya, amb els retrets del germà de la noia morta. La tensió entre els que viuen en la daurada experiència de la droga i aquells que en són fora només apareix a l’inici, però no es desenvolupa de manera creïble.

Vista com a novel·la té la força del viscut però li falta la força del que ha imaginat o compost. També es conforma en la interpretació que tota realitat és il·lusió, però no va més enllà.

Hi ha molts capítols que no s’entenen sinó per pura acumulació, i, en realitat, la novel·la s’aguanta en la iniciació del personatge i en el seu viatge iniciàtic a Amsterdam, la meca dels ionquis, i en l’aventura napolitana, que sempre és narrada de forma àgil, però massa a prop de la crònica, amb un punt evident d’exhibicionisme.

Tendir a la crònica en comptes de tirar cap a l’artifici la fa ser poc interessant. Els personatges –tret de l’heroi, que és el narrador– es fan transparents i s’anul·len fins a desaparèixer.