La fugida dels esclaus

L’obra literària del novel·lista Joan-Lluís Lluís, que no és un passerell, ha pres una nova orientació i velocitat ara que comença a publicar les seues novel·les a l’editorial que comanda Maria Bohigas, dita el Club dels Novel·listes, que té al seu catàleg una rastellera de clàssics moderns. Publicar a la vora dels clàssics és una nova responsabilitat i exigència.

Els editors són fonamentals per als novel·listes, tant com ho són els agents literaris. Els crítics també són importants però ara mateix, i sempre, costa veure amb claredat com destaca una obra en el seu moment històric.  L’important acaben sent els lectors, que també estan una mica desorientats entre tanta publicació.

La novel·la que ha publicat aquest mes de setembre, al meu entendre, busca un lector de fons, un lector que jugui en els camins de la faula més que no pas en la novel·la realista i encara menys sentimental.

I no sé pas si aquest lector existeix, de veres. Es fa llegir amb exaltacions i amb dificultats, car l’autor ha triat un camí de ficció que reclama un cert enlluernament, una fascinació que només et dona de tard en tard, i de tant en tant.

Junil a les terres dels bàrbars t’atrapa en les seues penombres però et decep en el seu desenllaç. És una fugida de diversos personatges –bona tria els seus noms!– en cerca d’una llibertat personal en els marges de l’imperi, fora dels grans camins reals, en boscos i a l’alba, d’amagat de tothom.

En aquest sentit és una road-movie però a peu. La recerca inclou un poeta expulsat per un poderós emperador, a l’inrevés del que passa al regne d’Espanya, on el rei premia un poeta, la porra ben dreta. L’heroïna de la novel·la no acaba de tenir una profunditat humana com a personatge, s’hi acosta però no hi arriba. El viatge, la fugida fora dels límits de l’imperi acaben d’esgotar-se en si mateixos, com una fórmula.

La novel·la fascina però no se li veu el sentit, per més que altres lectors en buscaran, de sentit. És clar que aborda temes d’envergadura: la identitat personal, els pares i els fills, la poesia, l’esclavitud, els pobles i els imperis, la frontera, les llengües dels altres, i la pròpia, els traductors, els déus, la fi d’un temps i el germen d’un temps nou, les històries..

Com a fet clarament positiu, l’autor manté el to durant bona part de la novel·la, més en la part inicial que no pas en la part final.

El resultat és agredolç, incert. Als que estan avesats a les faules, els agradarà; als que volen velocitat narrativa, els disgustarà.

Explora camins i suggereix més que no pas afirma amb claredat. La forma de contar és discreta, pràcticament reclama un relectura atenta.

Potser entre les coses positives hi ha la mirada posada sobre Ovidi i el seu primer llibre de Les metamorfosis, però ara mateix, qui està disposat a llegir-se Ovidi ? Potser serà millor llegir-se la nova traducció de El gran Gatsby que ha publicar LaBreu Edicions ara mateix. O les dues obres, en correlació. La ciutat de Tomis i la de Nova York. Com en nostre temps, en brusc contrast.