El baluard desdentat

Les dents ens serveixen per menjar i per somriure, però també en cas de necessitat extrema poden servir per defensar-nos o per treure la ràbia que ens envaeix, tot mossegant qui s’atansi.

De fet la majoria dels animals superiors tenen la seva arma millor en les dents. Recordem els ullals de cànids i felins, per exemple.

Els baluards són els elements que reforcen els punts febles d’una fortalesa, com són els angles que fan les muralles del recinte que protegeixen. Són característics de les fortificacions modernes, quan l’artilleria té un protagonisme essencial en la guerra, i és entre els segles XVI i XVIII quan es desenvolupen de manera significativa. Tenen forma poligonal, amb els murs atalussats i rematats per grans merlons que deixen entre si els buits per posar els canons. Són les dents que defensen el castell modern!

Al Turó de la Seu Vella, sota l’esvelt campanar, cap al 1641 es començà a construir el primer baluard de la fortalesa moderna, que per la seva proximitat a la catedral es diu de l’Assumpció (recordem que la Mare de Déu és l’advocació del temple i que la festa és el 15 d’agost). En l’angle sud-oest té una bonica garita que li dona personalitat, tot i que no té més de seixanta anys.

Les habituals banderes que havia al costat fa poc temps que han desaparegut, però la cara meridional habitualment serveix per posar, efímerament, nous símbols reivindicatius. A sota s’obre la primera porta de la ciutadella, la dels Bernats.

Aquesta fou tapiada quan al 1708 s’obrí la que donava accés al “Castillo Principal” i que avui coneixem com del pont llevadís, tot i que totes les portes de la fortalesa en tingueren un de pont al seu davant. Des de l’actual plaça de la Sardana, el gran espai d’aparcament del Turó, es pot contemplar el llarg mur occidental del baluard. Cal fixar-se bé i veurem que al mig hi ha un canvi en la mida dels carreus. A la dreta la part més antiga, la del segle XVII, amb els carreus més petits.

A l’esquerra, l’ampliació feta al segle XVIII, amb els carreus més grans. Per sobre del cordó semicilíndric que remata la muralla, res de res. Ni merlons ni canoneres. Cap al 1984 l’arquitecte Ignasi Miquel realitzà una discutible intervenció a l’esplanada superior que deixà desdentat, i per tant indefens, el primer baluard del nostre Castell.