Un matí a Reus amb Ferrater

Dissabte a migdia, els admiradors reusencs del poeta Gabriel Ferrater de l’associació Gosa Poder van organitzar una altra ruta literària ben concorreguda pel rovell de Reus: el Centre de Lectura, l’Ajuntament, la casa de l’Evarist Fàbregas, la casa on van viure al carrer Raval de Santa Anna, un antic hotel, ara en estat de degradació física perquè no és cap edifici catalogat. No hi vam pujar, a la casa, només vista a peu de carrer, llegint els seus versos, i altra vegada el terrat del Centre amb la torre de la Prioral al fons .

Llegir-lo al vestíbul del Centre de Lectura produeix un efecte. Gabriel Ferrater, que suscita grans adhesions, era un gran gamberro intel·lectual, un seductor capaç d’escriure unes cartes genialment emocionants: escriu el que vulguis, una carta, envia’m un sobre buit, li escriu a la Helena Valentí. Envia’m un sobre buit !

És llàstima que Ferrater no acabés la gramàtica que tenia entre mans: el pes de la família era excessiu

Les formes d’escriure de Ferrater denoten alguna cosa així com una separació molt elàstica entre el jo que escriu i el jo que sent. Pel mig hi la retòlica –que diu la gent del meu poble–. La retòlica és un joc mental de molta musculatura, la que estimulà les matemàtiques, i el gust d’entendre.

Hi havia també, sobretot en els papers privats, una mena de teoria de l’educació i la llibertat de la família Ferrater, que eren un estol de germans més aviat amb molts diners, molta llibertat: el Ricard Ferrater somiava de dur el seu fill a un internat de Suïssa però la bossa no arribava. Per comptes d’això, la biblioteca d’autors francesos i anglesos era abundant, i amb sala de billar. L’oncle té fama de ser llibertí: Barcelona era la gran capital. Reus aspirava a ser centre financer però Indalecio Prieto va fer afonar una banca que podia ser important.

Quant a la vida privada i la vida pública tot està xifrat, ple de sobreentesos que un serossà com ara jo més aviat plebeu i innocent no capta a la primera. És llàstima que Ferrater no acabés la gramàtica que tenia entre mans: el pes de la família era excessiu, fins i tot en la qüestió del suïcidi pesava. Era una llibertat completa però una llibertat sense guia, sense consell. Una llibertat sense diners en la postguerra. Era la burgesia que havia perdut la guerra, vet-t’ho aquí.

Al vestíbul de l’ajuntament, de marbre negre, hi pugem una formidable escala i fem via a l’extensa galeria de reusencs il·lustres. Gabriel Ferrater, en un retrat ben travat de José Maria Martín en què el perfil marcava una subtil diferència amb els altres burgesos pintats de cara, llegim In memoriam. Algú va fer notar que Gabriel és envoltat de burgesos més convencionals. L’anarquista Joan Garcia Oliver no hi és pas, tot i ser un notable reusenc de gran envergadura i carrera en ultramar. Potser l’esperit assimilador de la burgesia sempre és limitat. Tampoc hi és Joan Ferrater. I tants d’altres: les galeries de notables han de ser forçosament reduïdes.