Fisher

Com a ciència amb fonaments matemàtics sòlids, l’estadística va fer un gran salt a la primera meitat del s. XX, amb figures tan rellevants com Galton, Pearson (pare i fill), Gosset, Neyman o Fisher. Ronald Fisher és considerat el pare de la genètica estadística. Nat a Londres el 1890, el 1919 es va incorporar a Rothamsted Experimental Station, el més antic centre de recerca en agricultura, encara avui en funcionament. La seva fèrtil activitat ens ha llegat lleis i mètodes d’ús corrent per a qualsevol que experimenti, com l’anàlisi de la variància (ANOVA). Entre molt més, va demostrar que Mendel havia seleccionat els resultats, massa perfectes per ser reals, però va errar negant la correlació entre tabac i càncer, probablement per un biaix personal com a fumador.

Com a curiositat, Fisher va explicar per què la proporció de mascles i femelles, en espècies de reproducció sexual, és sempre prop del 50%. Prescindint de consideracions culturals, el cert és que dedicant mascles i femelles recursos tan diferents a la reproducció, qualsevol que dissenyés una espècie faria néixer més femelles que mascles, atès que un sol mascle pot fertilitzar centenars de femelles al llarg de la seva vida, i que la gestació i sovint cura dels fills és una pesada càrrega per a elles. Per això hi ha prou exemples de poligàmia, en humans i en espècies com els lleons marins, i ben pocs de poligínia. La poligàmia no implica, però, menys fills mascles, sinó que una part d’aquests perden l’oportunitat de tenir descendència.

L’explicació de Fisher, en versió simplificada del biòleg evolucionista W.D. Hamilton, és la següent: si nasquessin menys mascles que femelles (l’oposat també val) qualsevol mascle naixeria amb altes possibilitats d’aparellar-se, i tindria més descendència que una femella. Així, si uns pares mostressin predisposició genètica a parir més mascles que femelles, tindrien més néts. Això faria que la proporció de mascles entre els nounats creixés. És fàcil de veure que, partim de la proporció que partim d’uns i altres, a la llarga l’equilibri retorna al 50%. Avui dia, aquesta ràtio 1:1 es coneix com l’estratègia evolutivament estable.

L’explicació és més profunda del que sembla. Com va assenyalar encertadament el biòleg evolucionista Theodosius Dobzhansky, als anys 1970, res no té sentit en biologia si no és a la llum de l’evolució. Per això Darwin compta entre els dos o tres científics que més han contribuït a la nostra comprensió del món.

EUGENÈSIA Fisher, home també del seu temps, va defensar l’eugenèsia (de fet, la seva càtedra era d’aquesta disciplina) i algunes teories avui descartades sobre les diferències cognitives de les suposades races humanes. Jutjar aquestes idees, i els seus defensors del passat, com si les formulessin ara, no és un joc intel·lectualment honest.