A la cort del rei Felip

La crònica política ha estat un gènere tocat amb mans poc hàbils. La política és un art que s’assembla al teatre, a la representació, els guions secrets i els papers representats. És a dir: la política ha estat una forma de ficció que molts s’han pres com una veritat sòlida. I no: la política és relat, que diuen ara, és narració. Mon pare, en arribar de l’horta, escoltava el parte. I actuava en conseqüència: el parte del General era clar, i alhora, ple de silencis. Era una obra sòrdida i grisa: la democràcia és també una representació de moltes veus però també de molts sorolls. Totes les narracions nacionals s’assemblen massa, són molt simètriques.

A vegades no ens entenem ni amb la mateixa parella, imaginem què pot passar amb el nostre adversari. Pedro Vallín és més enraonat i moderat en les converses que no en els articles que conformen el seu volum dit C3PO en la corte del rey Felipe, amb el subtítol efectiu La guerra del Estado profundo contra la democracia liberal, un dels assaigs més fins en l’anàlisi de la política espanyola dels darrers quinze anys, no tant per les propostes com en l’anàlisi. Ara bé, tothom hi vol veure més els defectes dels adversaris que no els propis.

Pedro Vallín ha estat un flamant estudiós del món audiovisual. Ha digerit totes les pel·lícules i les sèries que ens fascinen. També ha paït els assagistes clàssics del liberalisme polític, en els quals creu amb fervor. Sap que Espanya és un Estat poc liberal, o gens.

Ara el que no és tan clar és que pugui exposar algunes directrius d’actuació per a l’enrevessada madeixa de la democràcia espanyola del segle XXI. El que és clar és que certes històries que s’escriuen ara mateix ja sabem, per experiència, on porten.

Pedro Vallín és un bon contador d’històries que a vegades es deixa devorar per la selva obscura que és la “corte del rei Felipe”. La seua tesi és coherent: l’Estat profund aixafa contra el liberalisme. Expressat així no s’entén, però és més clar que l’aigua: l’Estat impedeix la llibertat, les llibertats. L’Estat, que dura des de fa cinc segles llargs, té un comportament autoritari i poc democràtic ja des de l’inici. I això ja sabem on condueix. No cal ser cap espavilat. Això esborra la llibertat política dels seus ciutadans i emmuralla una societat estamental, on l’ascensor social fa segles que s’ha espatllat. Pedro Vallín ha escrit un llibre ben pensat, intel·ligent, que farà les delícies dels lectors avesats a llegir les cròniques polítiques. Ara, també farà comprendre que la política és una ciència molt complexa que demana una actitud més activa dels ciutadans. Reclama alguna cosa més que escoltar el parte o el telediario. La democràcia és una militància intel·lectual.

Al lector interessat li pot aportar un marc conceptual per comprendre el segle XXI. Vallín situa geoconceptualment el nostre temps. El situa en relació a les grans ficcions i en relació amb l’Estat, que és també una forma de ficció concretada realistament per la policia .Quan llegim articles dels anys trenta ens adonem de la insensibilitat i de la brutalitat de la humanitat. Fins a quin punt podem comprendre la maldat i la ignorància del nostre? Pedro Vallín ens hi pot ajudar, potser.