Mines de records

Recordo que Camí de sirga la vaig devorar amb fal·lera i és de les que guardo a la llista de novel·les que hauria de tornar a llegir. Em va atrapar per la manera com estava estructurada, per l’ús precís de la llengua i per fer-te propers un paisatge, una gent i unes feines que m’eren absolutament alienes. Fins i tot per a la gent de Lleida, la Franja i l’Ebre són territoris inhòspits i encara més quan les preses van aturar el curs del riu i de la història. Amb les mines tancades, les comunicacions segellades i l’Ebre estancat no hi ha gaires incentius, a banda de la curiositat, per acostar-nos-hi. Fixar-los a la memòria i fer-los universals, aquesta va ser una de les grandeses de Moncada que ara Morote ha dut al còmic.

L’artista andorrà, que s’estrena en el terreny del còmic de llarga durada amb aquesta ambiciosa adaptació, ha confessat en alguna entrevista arran de la publicació que no va ser un treball fàcil. A la novel·la original hi ha pocs diàlegs, fet que el va obligar a reescriure escenes senceres, posant la veu als protagonistes mirant de no trair l’esperit original de l’obra. Els vincles personals de Morote amb el poble –hi treballava la seua parella– li van permetre reconstruir l’imaginari col·lectiu de Mequinensa a l’obra de Moncada amb testimonis directes d’alguns dels esdeveniments que s’hi retraten. El procés de documentació oral i estètica li van servir per acostar-se estèticament al passat –encara calent– del poble i la seua gent. L’obra és en blanc i negre i combina tècniques digitals amb acabats en tinta i llapis, que reforcen la sensació de memòria, de proximitat, de treball manual que connecta amb la vida a la conca minera de l’Ebre i el Segre. Algunes de les vinyetes semblen petites postals en blanc i negre, es nota que hi ha hagut una feina de reconstrucció gràfica per situar els esdeveniments en llocs concrets. Places, carrers, cases i cafès, com també les mines, els llaüts i el riu, hi són representades amb prou fidelitat. L’estructura de les pàgines és clàssica i ordenada. L’autor mira de donar-hi dinamisme aportant plans diferents per acostar-nos als personatges i alhora situar-los en el seu context.

Es permet poques llicències narratives que fugin del format classicista, un fet que no desmereix l’obra sinó que, segurament, reforça la idea de ser una història que ens parla del passat. En una primera lectura pot costar contextualitzar els personatges i seguir les trames, un detall menor que aquesta vegada potser parla més del lector que no pas de l’autor.