Carbonífer

La revolució industrial, que va arrencar a mitjans del s. XVIII amb les millores que James Watt va fer a la màquina de vapor, ens va alliberar de feines feixugues i va multiplicar de manera formidable la força que podíem emprar en transformar la natura i produir nous bens.

Perquè aquesta revolució triomfés, però, va caldre l’energia acumulada al llarg de milions d’anys en jaciments de combustibles fòssils, el primer dels quals va ser el carbó. Per al petroli va caldre esperar al 1859, i el gas natural es va generalitzar encara més tard. Existia carbó vegetal, obtingut de vegetació actual, però en quantitats molt minses comparades amb la que ens proporciona encara avui la mineria. El carbó de les mines va ser fonamental perquè avui siguem on som.

Perquè existís carbó van caldre les plantes terrestres i una molècula seva, la lignina, que és un polímer de sucres molt resistent, encara avui inatacable pel metabolisme dels animals, que per digerir-la han de recórrer a l’ajut dels microorganismes que viuen al seu aparell digestiu.

Començant fa 360 milions d’anys, inici d’aquest període geològic en diem Carbonífer, quantitats ingents de troncs van acumular-se a zones pantanoses i van ser transformats de manera anaeròbica en els diversos tipus de carbó actual. Fins fa uns 300 milions d’anys, en què l’acumulació es va acabar. Per què? Floudas i altres investigadors van postular una explicació el 2012: a les acaballes del Carbonífer, un grup de fongs basidiomicets (que generen bolets) van desenvolupar noves vies bioquímiques capaces de descompondre la lignina, i l’anomenada floridura blanca es va estendre pels boscos consumint els troncs i impedint que tinguessin lloc els lents processos que havien format el carbó.

Avui lamentem la contaminació del medi per plàstics, materials fets de polímers orgànics que s’enllacen de maneres que cap tisora enzimàtica dels éssers vius no pot tallar i reduir a molècules més petites. Aquesta és la virtut que hi cercàvem, perquè altrament es podririen, però el preu a pagar és que persisteixen al medi sense descompondre’s, o ho fan molt lentament, degradats per la llum UV procedent del Sol. La lliçó del Carbonífer, tanmateix, ens permet preveure que tard o d’hora alguns éssers vius, amb molta probabilitat microorganismes, desenvoluparan maneres de fer-ho per a tots els tipus de plàstics existents, que deixaran de ser un problema ambiental. Tret que ho forcem mitjançant la biotecnologia, però, és impossible de saber quan passarà.

COL·LABORACIÓ El descobriment va ser publicat a Science, una de les revistes científiques multidisciplinàries de referència mundial, en un article signat per 71 autors de diversos països. Tot i que no és freqüent que hi hagi tants signants, la figura del científic solitari que fa descobriments tancat al seu laboratori cada cop és més rara.