Sentiments en la foscor

En qualsevol obra narrativa el missatge, si n’hi ha, no sempre és clar. Quan això passa hem d’afinar els sentits, mirar d’analitzar.

Rellegir, reflexionar, potser buscar ajuda de tercers per esbrinar. També pot ser aquest el perill de qui es mou en el terreny pantanós dels missatges encriptats, que l’obra no sigui obscura sinó directament opaca.

La diferència, amb aquests termes, a mi me’ls va explicar el Ramon Rubinat –filòleg, crític, professor i escriptor– en un curs de narrativa breu que impartia a la Universitat. Aleshores els vaig trobar alliberadors i també inquietants.

La diferència –ara és quan això ho llegeix el Ramon i no pot evitar esmenar-me– rau en si el text és realment desxifrable o no; en si l’autor s’ha passat de críptic i al final, per si sol, ningú no és capaç de comprendre l’enigma que amaga l’obra per ella mateixa sense ajuda del mateix escriptor.

El corazón de la ciudad és una obra fosca, ho és estèticament i també ho és el to general del guió. El que no em queda clar, després de llegir-lo un parell de vegades, és si el còmic és bastant o excessivament impenetrable.

El guió juga tota l’estona amb figures metafòriques, amb reflexions que semblen inconnexes, amb converses que no saps si són reals, inventades o tergiversades. El còmic va guanyar el premi Boscarato del Treviso Comic Book Festival a la categoria del millor còmic web el 2017, un reconeixement que a priori fa dubtar.

És a mi que se m’escapa el significat de la història? Quantes vegades l’he de llegir per entendre’l? Els que l’han premiat què han valorat? Qualsevol interpretació que en faci el lector ja té valor? La primera lectura és entre inquietant i desconcertant. El dibuix hi acompanya, és fosc i trencat, expressionista.

Talment una pintura a l’oli, saturada de pinzellades i textures, Rincione hi hauria passat per sobre amb un escuradents per traçar-hi línies blanques a sobre. Sobreposició de realitat i ficció.

Imatges, pensament, records, idees; potser al·lucinacions. No coneixem el nom del protagonista, tampoc sabem a quina ciutat s’ha traslladat.

Hi ha una lluita interna per la redempció, per acceptar la veritat, per conviure amb el passat i la por. La sensació és que l’autor vol explicar-nos el seu dolor sense atrevir-se a parlar clar, fent jocs de paraules, jugant amb imatges inversemblants.

En la segona lectura sembla que s’albira un missatge: acceptar la mateixa realitat.

.