Una història familiar

Una altra novel·la sobre la guerra d’Espanya? Una altra història sobre la gran guerra del segle XX a Espanya? Segurament Jaume Silvestre, filòleg de professió, ha ensopegat amb una història familiar sorprenent i important que ha estat la pedrera de la seua primera novel·la. Un relat que relliga el passat i el present, que estimula la imaginació.

El punt d’arrencada argumental de Presons de paper és la suposada existència d’una poesia escrita per Miguel Hernández per al besavi del novel·lista, dit Tomàs Llorca, que l’havia cuidat a la presó. Una poesia feta exprés que, segons que sembla, s’ha perdut.

On millor canta l’ocell és en l’arbre genealògic, escriu el poeta. Al novel·lista novell no li calen dubtes, avança a l’engròs: se situa en la cara bona dels contendents: els republicans, els rojos, en especial, els artistes.

Tres veus, tres relats es conjuminen: el primer, més novel·lesc i poderós, que conta sense vacil·lar la grossa, molsuda i carnosa polpa de la novel·la: una història de presons, de solidaritats, de lluites, de canvis de jaqueta, des del primer temps de guerra fins a 1942, que mor, defallit, Miguel Hernández, el poeta del poble; el segon, la veu més íntima, lírica i privada, que remet a la filla del Tomàs Llorca, amb exilis i patiments; i tercer, la veu que sembla del mateix novel·lista, la veu de l’ara mateix, del narrador de memòria en cerca d’aquest poema fantasmagòric que s’ha fos, i l’aura de dignitat que el poeta desprèn.

La novel·la creix i s’espavila en la part final i necessitaria un bon editor que esporgués la part inicial

La credibilitat de la novel·la bascula sobre dos grans personatges fascinants: Robert Capa i Gera Taro, els fotògrafs, els dos enamorats en la guerra del 36, amb el seu drama.

L’abast cronològic, de 1936 al 1942, i en el present, la dècada del 2010, aproximadament, supera de molt el mer record i evocació del besavi mort a França, amb els seus secrets i les seues llums.

Els personatges? Tomàs Llorca, el practicant, Miguel Hernández, el poeta; Josefina Manresa, la vídua, de negre rigorós; Alfredo Llima, personatge ambivalent amb fusta narrativa: el que és i el que no és. Els titubejos del règim i les lluites internes. Robert Capa, l’idealista, magolat per la tragèdia de la mort de la seua companya, l’alcaid del reformatori d’Alacant, Pilar Primo de Rivera...

En conjunt, la novel·la creix i s’espavila en la part final i necessitaria algun bon editor que esporgués la part inicial. Qüestió de versemblança i equilibris que s’haurien d’anivellar.

Novel·la lineal, forçosament estereotipada i típica en el context hispànic, massa primari, massa poc treballat en el conflicte i les veritats públiques i privades, de predomini de la ideologia sobre les veritats complexes. La dignitat de la mort de Miguel Hernández li dona l’aura que sosté i il·lumina la novel·la.