Joan Garcia Oliver

Avui presentaré als lectors una selecció de les memòries, convenientment ordenades i anotades, intitulades Nosalt res els sense nom de Joan Garcia Oliver, en edició de Xavier Diez, que presenten la vida d’aquest anarcosindicalista català poc conegut entre nosaltres: la seua vida va transcórrer entre la ciutat de Reus, la de Barcelona i la Guadalajara de Mèxic. L’edició és pertinent perquè l’historiador Xavier Diez ha triat els passatges interessants i bandeja la fullaraca. L’edició original, llarguíssima, és il·legible. Com a mal escriptor, Joan Garcia Oliver, gràcies a l’estímul i l’amistat de l’editor d’El Ruedo Ibèrico, que naturalment es va arruïnar, va escriure sobretot a Mèxic un miler de fulls mecanografiats on ho volia encabir quimèricament tot. Ho va titular El eco de los pasos. Una elemental selecció i una traducció al català el converteix en llegidor.

A cada capítol l’historiador hi escriu unes notes de context d’història general com ara la mortalitat infantil o les actituds dels governants del moment, per exemple, a primeries de segle, i tota la qüestió de les conspiracions i actituds morals –del cop per cop– de l’anarcosindicalisme contra la patronal, o la seua actitud cap a la República, o la guerra .

Sospito que la solidaritat entre amics mascles acaba sent essencial, entre els quals l’amistat pel lleidatà Salvador Seguí, el noi del sucre, mort en atemptat dels pistolers de la patronal. El lector curiós hi trobarà una autèntica versió nostrada de la violència dels anys vint i trenta nord-americans.

Allà la llei seca, aquí la lluita entre els pistolers dels patrons i els dels sindicalistes. Joan Garcia Oliver va ser un pistoler professional i ministre. El llibre no el justifica, sinó que més aviat l’explica en la seua circumstància: la repressió i la presó com a resposta a les demandes sindicals acaba produint ressentiment; la idea de revolució acaba suscitant una contrarevolució, encara més cruenta.

És evident que l’esquerra espanyola dels trenta era molt lluny del que va esdevenir-se a la llunyana Suècia, on els acords entre patrons i treballadors va acabar en el que hem conegut com a socialdemocràcia: acords en comptes de bales.

Sempre solem escriure que aquestes vides necessiten una biografia en forma de pel·lícula. Ho pensem automàticament, i potser és una frivolitat, perquè Joan Garcia Oliver no rebrà pas un homenatge de la seua societat car és un heroi al qual se li carreguen totes les culpes. Ben mirat, correspon a un moment històric, incomprensible per a nosaltres perquè no en compartim ni l’experiència ni els supòsits. Es comprèn també que els anys setanta i vuitanta s’oblidés aquest període perquè era massa difícil de digerir: tothom volia oblidar, i els que volien recordar ja jeien sota terra o a l’exili. Però els fets dels anys trenta, tossuts, hi són i reclamen ser explicats, païts i compresos.