Sis dies corrents

Vaig pescar a TV3 una entrevista a Neus Ballús, la directora premiada als Gaudí per Sis dies corrents, que convidava els tres protagonistes: els premiats Velasco i Moha, i el Pep (pobre Pep, el català jubilat, que no l’han premiat: als catalans, canya!) a una mena de conversa àgil en un automòbil, a les talúries. Neus Ballús n’exposava el mètode de treball: actors que es representen a si mateixos, lampistes professionals que conten escenes realistes, triats entre tres mil aspirants trets de la realitat d’ara mateix, varietats de tipus, i un treball amb l’actor molt a prop de la improvisació. Sobre un guió bàsic, la improvisació calculada. Som lluny dels formalismes de les escoles d’actors de teatre, que sonen falses i viciades.

Per aquest costat, Sis dies corrents apunta a la inacabable realitat del treball i amb l’excusa del treball, en l’entrada de les cases dels altres, aparentment sense ideologia ni intermediaris, retratant una classe treballadora no pas des d’una òptica marxista sinó des de la sorpresa d’una societat que no sabem entendre ni calibrar. Neus Ballús torna a la idea del cinema com si només fos un espill, no pas una il·lusió ouna màquina de somnis. Els pressupostos baixos dels films també deuen tenir el seu pes en aquesta decisió.

Neus Ballús ha defugit l’artifici i ha entrat en un realisme que té un efecte catàrquic: els treballadors surten a escena, passen per diverses cases i tipus, fan somriure i riure el maltractat públic dels cines. Ara, al públic se li dona realitat no pas somnis, que sabem que són enganyosos.

La premiada pel·lícula de Neus Ballús té una improvisació calculada i defuig dels formalismes de les escoles d’actors

El resultat és un film corrent que sona a veritat. Són tres tipus principals: l’immigrant anodí –l’home massa d’Ortega i Gasset, que no s’agrada gaire, que amolla prejudicis racials sense pensar, que no parla català ni per recomanació–; l’immigrant jove que prové del Marroc, però que parla berber, que es mou en unes altres coordenades culturals, impàvid davant les futilitats del cinema i de la fotografia, i el tipus català jubilat, l’únic que xerra català, estranyat i emprenyat davant d’uns nous obrers que ell, i ningú més que ell, veu com a sapastres. La feina artesanal s’ha fet malbé.

Un tel d’humor subtil amera l’obra. Som a l’altre costat de l’artifici: en l’espill que mira els homes i els dies. La peripècia és mínima. El racisme evident. Les avaries reals. Entre l’exquisidesa i la llesca de pa, Neus Ballús tria la llesca de pa. La ideologia? La va fer miques l’explosió immobiliària.

La impressió general és de verisme. Quan els ho expliques als altres, ningú no et creu. El públic de cinema en la foscor de la sala, angoixat per màscares i mascaretes i derrotes riu, després de mesos i dies riu.