Sobre pares i fills

Rodoreda va escriure que una novel·la és un acte màgic. Quan repenso, repasso i rellegeixo Setanta-tres dies amb el pare d’Isidre Grau em trobo que la pensava com una mena d’artefacte de justícia poètica en el sentit que en temps de guerra, un pare i un fill recomponien amb el treball en comú un equilibri romput per l’assassinat d’un jove innocent d’esquerres –l’altre fill– pels venjatius franquistes.

La novel·la s’endinsa pel senderó de la memòria dels dies que conformen una relació entre pare i fill, l’únic supervivent, el que no han mort, fora del món.Reconec que les pàgines de la novel·la m’han commogut perquè el vincle entre ambdós hi és narrat de manera creïble, bella, i potser justa.Segons com mirés les tonalitats de la memòria de vegades em pareixia una novel·la de denúncia dels franquistes, de la seua crueltat, segons com em pareixia un cant noble al lligam entre un pare i un fill, junts en un temps feroç de matadisses i guerra.Aquest doble engranatge entre memòria històrica, tragèdia familiar i recerca potser inconscient d’un nou equilibri em semblava un bon relat, frugal, entre dos homes de dues generacions distintes.Així, el que em semblava injúria i brutalitat de l’afusellament del jove d’esquerres, m’acabava semblant bellesa i pulcritud en el diàleg a vegades silent entre pare i fill.Cada lector pot triar quin és el seu tema, si la crítica política o si la dialèctica sempre complicada entre pares i fills. De nit en un bar es pot tenir pare, havia escrit Gabriel Ferrater, l’havia esmenat veient-lo més hàbil i àgil que no ell mateix es percebia.

El fill corregia el pare.A Setanta-tres dies amb el pare, la focalització és més precisa. M’ha semblat entendre que la intel·ligència del pare es deixa influir pel fill.

M’ha semblat veure’n la veneració del fill.La novel·la es deixa llegir perquè el novel·lista ha tendit a l’essencial. Hi ha un mestratge en el llenguatge, molt cenyit; en els personatges principals –pare i fill, molt cisellats–; en l’espai –les Barreres–; en el temps, acotat.Algú hi voldria més acció, més moviment.

Potser sí, potser no. La processó va per dintre.En la seua brevetat la novel·la mostra l’amor filial, en les dues direccions del terme.

Rara i iridescent, com un arc de sant Martí un vespre de pluja tímida, la novel·la fa sentir, fa pensar.