On viu el diable?

El novel·lista francès Frank Bouysse ha irromput en la novel·la negra a través de l’experiència sentida de viure des de jove en un espai deixat de França: les Cévennes.

Lector àvid de novel·les que exploren el costat fosc de l’ànima humana, el cor de les tenebres de color local, Grossir le ciel ( 2014), en català s’ha convertit en El diable no viu a l’infern (2021), que és una recerca en el mal. Una certa solitud teològica hi batega.

Dos homes solitaris viuen en un espai europeu en què l’herència personal es menja tota la felicitat de viure en harmonia amb si mateix i la natura. El novel·lista sembla més un entomòleg que no pas un Pedrolo a l’ús. Els lectors li han clavat amb xinxetes l’etiqueta de country noire, que és una expectativa o pacte de lectura. Llegim per oblidar-nos, potser per l’embriaguesa de l’atmosfera sentimental de no dir-ho tot fins a certes revelacions finals.

La traducció reclama una certa tensió d’estil, un voltatge líric, que la traductora, Maria Llopis, ha aconseguit fins a un cert punt.

El diable no viu a l’infern és una novel·la que col·loquialment anomenem novel·la d’ambient. L’espai solitari –no pas un gran desert ni tampoc una selva impenetrable– però sí dues granges de vaques fora dels camins i carreteres habituals, separades de les grans ciutats, de les autopistes i aeroports. El lector queda pres per la tensió ambiental de l’espai físic, de la soledat, per l’absència de dones benhumorades i felices. Potser l’infern és en el propi cor i en la soledat, i en l’herència, pensem.

La tècnica és senzilla: narrat en un crescendo argumental de tensió que progressa fins que el clímax final esclata en els darrers dos capítols en una mena d’apocalipsi un pèl previsible.

És una novel·la d’un sol personatge: Gus, afincat en el territori àrid de la soledat. La morositat de la narració, que cercava un efecte d’ambient opressiu, envolvent, aïllat, fa que la lectura pugui arribar a esdevenir inquietant i trista.

Només els secundaris –podem considerar Abel, el misteriós veí, com un secundari?– ajuden a fer àgils les accions. Només els llagoters de Bíblies, una mena de venedors de Bíblies, són els pocs que s’endinsen en aquell espai de granges, de boscos solitaris i de camins oblidats. Qui s’atreveix ara a fer-ne una, de novel·la negra, en les granges de porcs a Ponent?