Un campanar, dos catedrals

Una singularitat més del nostre magnífic conjunt monumental del turó de la Seu Vella, i per extensió de la ciutat de Lleida, és l’existència d’una esplendorosa catedral nova, de vegades oblidada i no prou valorada, en lluita constant amb l’hegemonia plàstica i referencial de la seva antecessora. No és físicament al gran tossal, però la seva raó de ser està totalment lligada al fet del tancament de la vella l’any 1707 i la necessitat de trobar una solució a la manca d’un temple principal per al culte en la diòcesis de Lleida. Després de peticions, dubtes i negatives, el flamant rei Carles III de camí cap a Madrid va decidir l’any 1759 que ja era hora de compensar allò que son pare havia fet a la ciutat i va prometre que es faria un nou temple, ja que el vell restava definitivament convertit en caserna.

Encarregà el projecte a un enginyer de confiança, Pedro Martín Zermeño, format en la il·lustre Acadèmia de Barcelona i autor per tant de la darrera catedral que es bastiria a Catalunya, dissenyada dins del gust barroc del moment, però a la vegada amb una marcada austeritat on les línies classicistes predominen.

El problema principal a l’hora de fer la nova catedral lleidatana fou el seu emplaçament al mig de la ciutat, vora el carrer principal i davant de l’hospital de Santa Maria. Va caldre enderrocar cases i convents, com el de la Mercè, i sobretot fer una grandiosa excavació per aconseguir la plataforma adequada tot tallant el marcat pendent natural.

El nou temple naixia condicionat a una ubicació complicada, sense poder obtenir una gran perspectiva de façana, que solament era observable des dels extrems del carrer Major o de Sant Antoni. L’esplendor de la majestuosa església la reservà per al seu interior i per fora a una discreta composició, que encara ho va ser més quan el responsable de l’obra es traslladà al seu nou destí a Galícia l’any 1774.

El seu successor Francesco Sabatini no dubtà a fer modificacions, com rebaixar l’alçada de les torres o posar un cor al mig de la nau central. Abaratí costos i aconseguí que es pogués consagrar l’any 1781, vint anys després de col·locar la primera pedra. Així, Lleida podia oblidar la pèrdua de l’estimada catedral i gaudia del més gran temple barroc de Catalunya. La Seu medieval passava definitivament a ser la Vella, i l’altra, la Nova. Però a aquest temple li faltava un element necessari: el campanar. Les torres bastides eren solament decoratives.

On eren les campanes? Doncs vet aquí que quan Felip V tancà la seu lleidatana, els canonges aconseguiren que mantingués el campanar amb les seves campanes lliure de la servitud militar i va esdevenir amb més força encara el gran símbol de Lleida, no només per la seva totèmica bellesa sinó per ser l’únic element que no ha perdut la seva funció per a la qual va ser construït. Per això el bo de Zermeño, del qual enguany es commemora el tricentenari del naixement a la ciutat de Melilla i on hem tingut l’oportunitat d’explicar la curiosa història de la nostra Seu Nova, no va mai preveure la construcció d’un o dos campanars en la nova església, ja que els canonges i la ciutat gaudien encara i amb total esplendor del primer, el del segle XV. Per tant, Lleida, té dues catedral i un sol campanar! Ves per on!