Ànimes indomables a dues tintes

Autor de teatre, poesia i narrativa, l’escriptor berguedà Jordi Cussà era una de les veus més particulars i polifacètiques de la literatura catalana actual. Va morir ara fa un any, pocs dies abans que s’enviés a imprimir la versió gràfica de la seua primera novel·la: Cavalls salvatges.

La idea d’adaptar-la al còmic se la va prendre com un repte, que va superar amb nota gràcies al seu ofici personal i a la perícia com a dibuixant de Jaume Capdevila, més conegut com a Kap. El resultat d’aquesta doble òpera prima –cap dels dos no tenia experiència en un volum d’aquesta envergadura– és una novel·la intensa i complexa que transmet amb encert l’esperit de la novel·la original.

Kap va deixar de banda el seu estil de ninotaire més reconeixible en capçaleres com La Vanguardia, El Jueves o Mundo Deportivo i al llarg del còmic va desplegant tot un ventall d’estils, textures i recursos gràfics impressionant. Hi domina el blanc i negre, amb un ús contingut i precís del vermell com a nota de color trencador.

Els canvis de registre –del llapis al traç gruixut– no són un divertimento per se, sinó que tenen una raó de ser: Cavalls Salvatges és una obra coral a través de la qual Cussà explica els anys més intensos de l’heroïna durant els vuitanta i noranta del segle passat. Ell els va viure com si cada dia fos el darrer, va deixar molts amics pel camí i finalment se’n va sortir.

Tocat però no esfondrat, fa vint anys va plasmar els records en un text que amb el temps s’ha convertit en un títol de culte. Si a la novel·la original donava a cada personatge una veu literària, al còmic cada personatge té la seua versió gràfica.

Al llarg dels capítols els autors defugen la foscor melodramàtica alhora que eviten caure en la caricatura més banal. Com en la novel·la, el to general aconsegueix ser proper, directe i realista.

Dur quan ha de ser punyent, divertit quan ha de fer gràcia, dramàtic quan ha de fer-te un nus a l’estómac. No és un còmic que endrapis en diagonal i pim pam, té més capes de les que aparenta.

Amb un punt de metaliteratura gràfica –els protagonistes miren d’escriure unes memòries de la droga–, el còmic s’endinsa en aquesta polifonia sobre el plaer, l’excés, l’amistat, l’aventura, la dependència i la (pèrdua de la) innocència. Cussà deia que les drogues eren molt divertides mentre no tenies intenció de deixar-les.