Bluets

He estat llegint uns papers d’una suggerent escriptora americana anomenada Maggie Nelson intitulats Bluets, traduïts per Míriam Cano i publicats per l’Altra Editorial. El llibre de la Maggie Nelson és un atreviment molt nord-americà, de l’oest més lliure. Escriu sobre el color blau, sobre totes les ressonàncies culturals del color blau lligades a la seua manera de sentir un desamor.

Alhora, escriu –poc– del follar, que deu ser la traducció literal del fuck nord-americà. He de confessar que follar em resulta una paraula estranya del tot: catxar és massa col·loquial i privat i fer l’amor massa elitista, cultural i francès.

Falta el terme normal: follar és el terme normal? No ho sé pas.La reserva de l’escriptora fa que escrigui més sobre el color blau que sobre el follar, tot i que indica que en una ocasió va estar follant durant més de sis hores. Maggie Nelson organitza el llibre en anotacions molt breus –amb un número darrere l’altre– que sovint giren al voltant de cites de filòsofs i trossos de reflexions culturals molt substancioses sobre aquest color que tant estima.

Bluets no atipa i es fa llegir. El tema del relat és l’acabament d’un amor amb un home que es pot deduir que havia estimat molt (d’un amor dels que follen, no pas dels que esperen a follar després del matrimoni, allò que es deia en altre temps de follar després de passar per l’altar).

Potser una de les pensades més lúcides es produeix cap al final, quan escriu que un engrandiment literari fals es produeix quan s’infla un desamor en una mena d’al·legoria. I ella se’n guarda prou de fer-ho.No sé calibrar el volum: es llegeix molt bé. És el que ara les noies joves en diuen un híbrid de novel·la i assaig. Un híbrid com els nous cotxes elèctrics i de benzina, l’electricitat del pensament, la benzina de l’amor acabat.

Bluets és una notable incursió en les onades de pensament que suscita el color blau; és a dir, les onades de la tristesa tensament intel·lectual. Potser no hi estic gaire –o gens– avesat: posseeix la lleugeresa de la novel·la llegida a la cambra de la migdiada silenciosa, fosca, i la brevetat de l’assaig més o menys aforístic dels matins sense pes.

Cap al desenllaç el llibre gravita sobre una sola paraula. Va ser publicat el 2009 en anglès. L’autora deuria tenir trenta i escaig anys. Molta energia i poc romanticisme. Lectures ben païdes, amb àngel. Potser és el signe del temps, com deia aquell.