L'art no cura, però...

Una vegada, un poeta i un periodista reciclat a escriptor es mofaven de la literatura com a teràpia per mantenir a ratlla els propis fantasmes. Jo no vaig replicar, no em venia al cap autor que em servís per contradir-los.

Coco va sortir físicament il·lesa de la massacre que uns autoanomenats jihadistes van perpetrar al setmanari satíric Charlie Hebdo el 7 de gener de 2015. A mig matí, ella va sortir a fumar i dos encaputxats la van encanonar i la van forçar a obrir la porta de la revista. A dins, l’infern.

El llibre repassa aquella jornada, i les posteriors, a través del record motivat per la teràpia. En un procés d’autonarració, Coco utilitza les sessions amb un psicòleg especialista en processos posttraumàtics per anar recordant, ordenant i confessant els fets i els sentiments que es van desencadenar a partir d’aquell moment. Els atemptats, la resposta de la societat, la reacció dels supervivents de l’atac. Bona part de la societat francesa va considerar que havia estat una agressió injustificable a la llibertat d’expressió. Abans, quan ja els havien cremat la redacció amb còctels Molotov, no tothom defensava el seu dret a fer acudits sobre l’islam amb la mateixa convicció.

Coco i la resta de supervivents no només havien de pair el trauma sinó que, convertits en protagonistes involuntaris d’un espectacle macabre, situats al centre de totes les mirades, fossin solidàries o interessades, havien de continuar treballant. El seu objectiu?, enviar a impremta el Charlie Hebdo de la setmana següent i respondre a l’odi amb l’únic llenguatge que dominaven: l’humor.

Arrossegada per la inèrcia, desubicada i emocionalment trencada, la protagonista té la sensació de ser, des d’aleshores, una nimietat enmig de l’oceà. Una metàfora molt potent que recrea en pàgines gràficament i narrativa intenses. Atrapada per la síndrome del supervivent, Coco mira de posar ordre als records i els esdeveniments amb un dibuix fresc, capaç de captar el més essencial de cada moment. Defuig l’autocompassió i conviu amb la culpa, que mira de dibuixar construint passatges angoixants, vinyetes en què basteix gràficament l’obsessió inevitable per tot el que ha viscut. Després de llegir Seguir dibujando potser sí que m’atreviria a dir alguna cosa sobre el tema de la creació com a teràpia.