Immobilitzar per evitar mals majors
Una mà immobilitzada.
L’ortopèdia és l’especialitat mèdica que s’ocupa de corregir de forma mecànica o quirúrgica les deformitats d’ossos o articulacions. A Espanya els metges s’especialitzen conjuntament en ortopèdia i en traumatologia.
Els accidents i les fractures d’ossos són situacions que s’han hagut d’afrontar des de l’inici de l’espècie. Òbviament, no hi ha registre dels tractaments ortopèdics a la prehistòria, però no és estrany trobar lesions òssies cicatritzades en esquelets de fa desenes de milers d’anys. El primer tractament documentat és el d’una tomba egípcia del 3000 aC, una fractura de fèmur immobilitzada amb bastons de fusta i venes de lli. Les traccions, maniobres per estirar i alinear fragments d’os encavallats, són descrites per la medicina grecoromana, i amb molt més detall per la medicina àrab dels segles VIII al XII.
És el metge andalusí Albucasis (Medina de Azahara 936 - Còrdova 1009) a qui se li atribueix la descripció de la primera fèrula, construïda amb farina, ous i filaments vegetals, que s’utilitza a Europa amb diferents variacions durant 800 anys. Al segle XVIII es popularitza l’ús de guix, que els àrabs feia temps que empraven.
Han de passar molts anys perquè fora dels hospitals s’estengués l’ús d’eines i maniobres d’immobilització. Els ferits i accidentats eren carregats de qualsevol manera i traslladats als punts d’atenció mèdica amb teles o lliteres.
L’OMS calcula que moren anualment per traumatismes 1,35 milions de persones i entre 20 i 50 milions en pateixen de no mortals però amb seqüeles. Les tècniques d’immobilització i rescat són múltiples però totes tenen un mateix objectiu: evitar els danys durant l’evacuació a un centre amb capacitat de resolució. En el context extrahospitalari són d’ús habitual les lliteres de tisora que permeten recollir una persona sense moure-li la columna, matalassos de buit que bloquegen tot moviment i immobilitzadors cervicals i de cap.
.
