L'amor no té edat

Amb una desena de còmics al currículum, aquesta és la seua darrera obra publicada i la primera que es tradueix al castellà. Costumisme romàntic amb final agredolç; una història sense més pretencions [sic] que la difícil, bonica i complexa tasca de retratar les interioritats d’una relació d’amor inesperada. Inesperada perquè és entre dues dones adultes amb vides normatives. Sobretot la protagonista principal, Elise, que és periodista, està casada amb un professor d’universitat i té dos fills prou gran per ser independents. El còmic comença amb una confessió: s’ha enamorat de Dagmar, una metgesa obertament lesbiana que viu a quatre-cents quilòmetres de distància. Com una adolescent en zel, Elise viu pendent del mòbil perquè només té una cosa al cap: abraçar la Dagmar.

Amb un dibuix tendre i lluminós, Furmark construeix un còmic fet de vinyetes orgàniques, ovalades i sense marges. Els personatges els fa amb un traç negre de tinta i carbonet sobre un fons –els espais i els paisatges– pintats amb una mescla de llapis i aquarel·la que crea ambients segons els estats d’ànim dels personatges. Amb aquest estil d’aparença senzilla l’autora aconsegueix sintentitzar els elements bàsics de cada escena sense escatimar en els detalls essencials que les complementen.

Elise es deixa endur per uns sentiments nous que la cremen per dins i alhora van dinamitant la vida estable que té. El vell dilema entre seguir el cor o fer cas del cap. Ser prudent o caure en la idea, sovint falsa i sempre perillosa, que l’amor irracional és l’únic camí que cal seguir a la vida. Perquè no sempre les aventures surten bé i no tothom està preparat per aterrar a la realitat quan la boira romàntica deixa pas a un escenari nou en què ja cap peça no encaixa. La trencadissa ha estat massa dura per refer els lligams com si res no hagués passat.

El còmic posa sobre la taula una realitat patètica: l’avorriment de les classes mitjanes sense problemes econòmics i amb els objectius vitals solventats amb nota. Ja no hi ha flama ni tampoc il·lusió; ja no queda ni la incertesa de saber si tot sortirà bé. En aquest escenari l’amor es converteix en combustible vital i en una trampa que Furmark retrata amb sensibilitat.