Sobre 'El meu Amic'

Conten les cròniques que Esteve Miralles és un escriptor d’una frugalitat literària envejable, que ha publicat poques novel·les. Fora tot el contrari del feraç Manuel de Pedrolo. Ara mateix ha tret a la llum un llibre singular que presenta l’avantatge evident que ha reduït el gruix de text d’una manera tangible: hi ha molts espais en blanc a la seua darrera novel·la, que ha titulat El meu Amic. Ha fet com certs poetes: el blanc rumbeja a les pàgines impreses.

Esteve Miralles ha reduït la seua novel·la a un parell o tres de trames substancials. Perdonin que repeteixi la idea però és que em sembla cabdal: el novel·lista ha optat pel camí d’esporgar de valent, diguem-ho així. Com qui deixa un oliver reduït a la mínima expressió perquè hi entri la llum.A El meu Amic també ha triat no posar noms propis a cap personatge. Tampoc ha organitzat el seu text en paràgrafs llargs i llesques de text denses.

Ben al contrari, els textos els ha numerat, abreujat i repelat. La novel·la l’ha escrita segons el criteri contrari als fulletons dels segle XIX, on conten que els autors cobraven per pàgina escrita, sinó que l’autor ha mirat el carrer i les places i s’ha adonat que tothom en certes hores, caminant o assegut, als bancs o al mig del carrer, mira encantat el seu mòbil.Deu haver-se adonat que la nostra atenció és escassa, nerviosa i menuda.

I ha pensat que el mòbil ens ha acostumat a l’impuls breu, que dura a penes un minut escàs. Esteve Miralles s’ha mirat el seu món no pas per remuntar-se al desastre de la guerra del 36-39 sinó per narrar un cataclisme d’un personatge a la dècada dels vuitanta del segle passat, on relata amb gran parquedat el judici, que no es produí, a un treballador o gerent qualificat d’una empresa industrial que es dedueix que va de mal borràs per la ineficàcia de certs personatges sinistres.

El lector entén clarament, sense floritures, el relat, que no és precisament sentimental.Despullant el text, ha despullat les raons d’uns i altres, i n’ha aclarit fets, les situacions i els efectes. La retòrica ha estat demolida.

És el procés contrari als periodistes que solen ornar de florida retòrica els fets pelats.De manera semblant, precisa i escarida, narra les accions d’un determinat president de la Generalitat del segle XX i es permet un bell excursus sobre la màfia siciliana.El novel·lista esmenta un narrador que és un historiador en crisi, cosa que interpreto en clau local: d’ençà dels efectes del procés d’independència i el referèndum de l’u d’octubre ens han romput la imatge retòrica de la transició més modèlica del sud d’Europa. Res no és el que era.Fa gràcia comparar les novel·les de Montserrat Roig o les de Teresa Pàmies amb aquesta d’Esteve Miralles. Han trencat el mirall idíl·lic a cop de porra. Esteve Miralles n’ha recollit els bocins, i ho narra.

.