Llengua i integració

La llengua de qualsevol territori és el patrimoni que n’articula la resta i, per aquest motiu, té un valor que entronca amb aquell Verb –el logos— amb què Joan inicia el seu Evangeli imbuït de misticisme jueu i filosofia platònica. Aquest bé diví el rebem dels nostres pares, familiars i veïns –xuclant de la nostra arrel, la nostra sang— amb la qual cosa adquireix un valor sentimental, visceral. Per aquest motiu, avui que es veu amenaçada, no és estrany que hi hagi una preocupació creixent per preservar la llengua catalana incidint a fer-lo vehicle de comunicació amb els nouvinguts que arriben als Països Catalans. Al seu torn, aquests nouvinguts entendran que la millor manera d’integrar-se al país és, sense cap dubte, aprenent-ne la llengua.

Més enllà del valor sentimental, no hem d’oblidar que a Catalunya el català cotitza socialment. No és el mateix tenir-ne un títol oficial que no disposar-ne. A casa nostra, al CNL, tenim molts testimonis que confirmen que, en el moment que comencen a fer ús de la llengua catalana, se’ls amplien les possibilitats tant laborals com socials. Per contra, també descobreixen la dificultat de fer-lo servir habitualment entre els mateixos catalans –i amb qui si no?, ai las!–, per tal com aquests, per una sèrie de causes de naturalesa diversa, canvien la seua llengua materna per la llengua de l’Estat que els numera com a ciutadans. (Res de nou sota el sol: això ha passat al llarg de la història i continuarà passant; és així com les llengües s’extingeixen. Ara bé, que una cosa passi per sistema, no vol dir que sigui bona, que no calgui evitar-la.)

Hem parlat d’integració. Podria entendre’s com un compromís mutu de convivència? Que la societat acollidora es responsabilitzi de l’acolliment i alhora inclogui la nova diversitat mentre que la comunitat acollida incorpori en el seu el nou marc sociocultural –o sia: sumar, no restar. Podria entendre’s així, oi? El context actual és singular i potser inèdit dins la història mil·lenària de la llengua catalana. La cohesió social avui és un dels reptes més importants. Sense cohesió no es poden abordar la resta de problemes amb garantia d’èxit. I, si la cohesió passa per l’entesa, aquesta vol una llengua que articuli les voluntats per als acords –acords entre cors; múltiples cors! Donar cos a les idees, paraules als pensaments. Aquesta és la tasca del Consorci per a la Normalització Lingüística. Quin en serà el resultat?