Una tarda delirant

Hi ha pocs títols a la bibliografia d’Alfons López que condensin tots els referents i motius recurrents del seu univers creatiu com a Una tarde con Himmler. Els personatges de còmic que van marcar la seua infantesa i joventut; la consciència antifeixista; l’humor del cinema clàssic i la memòria històrica. Amb aquests quatre ingredients, el lleidatà ha construït una comèdia en què es mescla realitat i ficció amb la solvència que el caracteritza.

Els tres germans Marx convertits en fugitius del terror nazi que passen la frontera hispano-francesa gràcies a una estraperlista que és clavada a Doña Urraca; Josep Pla i Francesc Cambó, més o menys decebuts amb el franquisme, treballant a sou de Winston Churchill; el nazi Heinrich Himmler buscant desesperadament el calze del sant grial a Montserrat; les germanes Gilda convertides en còmplices d’una xarxa per allotjar els clandestins i el banquer mallorquí Joan March fent tripijocs internacionals per continuar enriquint-se. Una trama d’embolics recosida amb l’humor que el caracteritza. Atribueixen a Eugeni d’Ors la frase aquella que diu que “tot el que no és tradició és plagi”. També podria ser un homenatge.

De fet, López no pot escapar dels seus referents i de tant en tant hi torna, perquè lluny d’amagar-se’n, els reivindica. Ho va fer amb La juventud del Capitán Trueno i, connectant directament amb l’obra que ens ocupa, amb Estraperlo y tranvía i El Solar.Per als que coneixen una mica l’estil d’Alfons López, aquest no els decebrà.

Després de 8Hores, el còmic sobre la vida de Salvador Seguí i la vaga de la Canadenca que va estrenar la col·lecció Doble Tinta de Pagès Editors, de to seriós i dibuixat en bitò, López torna al color. El que no ha canviat, i a hores d’ara no canviarà, és la manera de treballar els originals sobre paper tal com s’havia fet tota la vida abans de la irrupció de les tauletes digitals.

El seu estil és dinàmic i lleuger, usant la lleugeresa com una idea antagònica a un estil pesat i dens. Els personatges de López són sempre molt expressius, gaudeixen d’aquella vida que només saben imprimir els que tenen un do i l’han cultivat amb ofici.