'As bestas'

El film As bestas conté algunes qualitats que m’agrada desgranar per qui hagi vist el film o perquè hi hagi algú a qui l’estimuli a anar a veure’l. Les més evidents: l’acabament en el·lipsi, sortida intel·ligent per a un film prou llarg; la prefiguració visual d’una escena que es repeteix, amb variacions, al centre del film, artifici molt vell que ja apareix per exemple a Terra Baixa, amb semblant característica: passa primer amb animals, després amb persones.

Tant l’el·lipsi com la prolepsi, que en deien els clàssics, són tècniques que l’espectador reconeix, són més del teatre que no pas de la novel·la. Ajuden a contar.  L’altra qualitat més oculta és l’expressió del conflicte entre personatges: dos germans concos, vaquers d’una aldea de Galícia i un francès neorural que vol restaurar unes cases de pedra en un espai de muntanya esquerpa.

Aquest conflicte es mostra de veritat a través d’una escena de diàleg molt afinada, en què tots dos pertanyen a dos òrbites mentals i a dues biografies que no són pas compatibles. Uns volen els quartos de les eòliques, l’altre, no.

El diàleg és brillant i mostra les raons del vaquer prou convincentment: naltros fem aulor de merda, diu, no mos volen ni les putes, afegeix. És un artifici: mai no es podria donar un diàleg amb tanta claredat d’arguments d’un i altre però sembla veritat. Sobretot, de cara l’espectador, aclareix i acota les raons d’un i de l’altre. Li dona una enteresa que l’acció només mostra. Potser només és un exercici de curs de guió elemental però ajuda l’espectador més racionalista.

Una altra lliçó per a l’art de contar és que un duel de personatges té una intensitat forta però li cal un ramat de secundaris per reforçar els principals: és la lliçó de Shakespeare, sense secundaris l’obra rutlla poc; i encara més en l’obra el protagonisme es desplaça del principal al secundari: l’home francès que té un gran relleu i acció en la primera part del film cedeix el protagonisme a la vídua de la segona part, de manera que esdevé un altre personatge ferm, i segur.

L’obra tracta un parell d’universals molt interessants: els dos germans concos en un entorn rural amb una mare castradora i poderosa (model que tots podem reconèixer) i el professor neorural i el seu projecte de vida al camp (idealisme inherent a molts homes de formació romàntica). Al final, emergeix una vídua, que creix davant la seua filla única, un altre debat fi de raons, d’antologia cinematogràfica.

Emmarcar la història en un debat o tensió econòmica general és interessant perquè obre el ventall d’espectadors: en aquest cas, és poderosa la tensió entre viure en un poble o anar a viure a una ciutat. També hi ha la tensió desig o anul·lació del desig o el somni. En conjunt, és un bona pel·lícula: és aquest entramat de qualitats que la sostenen.