La columna

Encara són poc coneguts els fets que li esdevingueren durant els quaranta-cinc dies que la pensadora Simone Weil passà com a voluntària a la guerra d’Espanya, l’estiu de 1936. Adrien Bosc, jove novel·lista, els ha aclarit: se n’ha servit per a una nouvelle que si no es guanya el cel dels immortals, sí que manté l’interès per als seguidors de la filòsofa francesa i per al gran debat de la guerra d’Espanya.

La columna no és pas un llibre èpic, va creixent en interès després de les primeres pàgines. Vol ser un llibre moral que posa damunt de la taula la immoralitat de l’esquerra revolucionària, amb tots els matisos que fa al cas, que són bastants.

També hi convoca la immoralitat de la dreta contrarevolucionària. Contrasta el celebrat llibre de Georges Bernanos –Els grans cementiris sota la lluna– i l’experiència breu de l’estiu anarquista de la jove Simone Weil al front d’Aragó.No s’acaba d’entendre del tot l’alè literari de Simone Weil.

L’anècdota: es va cremar el peu en un accident al front, cosa que li va salvar la vida, si no hauria mort a mans de les hordes marroquines a la matança de La Peguera, com una gran majoria que componien la seua columna d’anarquistes. Allí la fúria revolucionària en va sortir amb les cames al davant.

Una altra cosa és el tarannà d’aquesta noia catòlica de qui els pares tenien cura perquè no morís al front. Tal vegada aquesta és la novel·la: un pare i una mare darrere una filla que s’enrola voluntària a la guerra d’Espanya, amb els anarquistes internacionals.

És una dona tan excepcional que qualsevol judici és temerari: sospito que és una noia lúcida que prové d’un entorn molt de cotó fluix que vol posar a prova les seues ales en una guerra nova de la qual ignorava la ferocitat. Una cosa és mirar-s’ho amb els ulls nostres, vuitanta anys després, i una altra els ulls d’una noia de vint-i-set anys, amb una voluntat de comprometre’s amb una iniciativa de justícia social l’estiu de 1936.

No es pot judicar sense pecar de ximple o de poca-solta. Ella prossegueix amb el seu compromís en posar-se al servei de la Resistència a Londres, passant per Nova York. Mor de tuberculosi en un sanatori anglès, molt jove. La novel·la és lluminosa. És un relat sobre Simone Weil. No sé si pixo fora del padellàs però hi veig una anàlisi d’un personatge jove i apassionat que té una pèssima relació amb la realitat pràctica.

Una filòsofa idealista que en temps de pau hauria escrit una extensa obra filosòfica. Queda impressionada pel llibre esmentat de Georges Bernanos i li escriu una carta molt suggerent que ell, que era monàrquic i de dretes, guarda a la seua cartera fins després de la seua mort.

Deu ser la passió commovedora de la Simone Weil, que atreu, a més de la seua fràgil bellesa. Simone Weil, la brillant filòsofa de vida breu que es cremà el peu al front d’Aragó. Què hi feia una dona com ella en una guerra tan atroç?