Cal Rei

Doncs sí, a Lleida hem tingut una casa per als Reis, no per als Mags, sinó per als que han governat el país des del segle XII fins al XVIII: el castell del Rei. El lloc triat fou el punt més alt de la ciutat, a la roca sobirana, com li digué Josep Lladonosa al cim del tossal de la Seu Vella. Allí fou on va començar la nostra història urbana amb els ilergets i seguí amb els contundents canvis que portaren el pas dels segles fins als nostres dies.

Els àrabs hi bastiren un palau fortificat pel valí o governador, el que coneixem com Suda, de la qual es conserven encara algunes restes, sobretot bona part del mur nord. Sembla que el darrer califa cordovès passà els darrers anys de la seva vida en aquella fortalesa, si bé també es creu que hauria pogut estar al castell de Balaguer.

El que sí que és cert fou que en aquell edifici andalusí Ramon Berenguer IV de Barcelona va casar-se amb Peronella d’Aragó l’any 1150 i així va començar la dinastia dels reis més nostrats. De seguida el vell casal àrab s’enderrocaria per abastir-se’n un de nou, el qual ja estaria gairebé acabat a principis del segle XIV, quan el nen Jaume va rebre el jurament de fidelitat de la noblesa a canvi de mantenir els seus privilegis l’any 1214.

De fet quan ja va ser rei amb el nom de Jaume I va passar llargues temporades en aquest castell, dotat de torres rectangulars, d’un bell pati, d’una formosa capella i d’una galeria mirador cap a les terres septentrionals de la plana de Lleida amb el marc final de les muntanyes del Prepirineu i el remat dels cims habitualment nevats del Cotiella i de la mateixa Maladeta. El Conqueridor va embellí la seva residència estimada, cosa que la va fer més atractiva i per tant gairebé totes els seus successors hi faran estada més o menys llarga.

De fet la seva situació equidistant entre Barcelona i Saragossa, on tenien també casa, com era el Palau Reial o l’Aljaferia, respectivament, feia atractiu el castell del Rei de Lleida. Amb el canvi de dinastia al segle XV es va endegar la decadència, tot i que els Trastàmara encara hi passaren alguna estona.

Però ja a partir dels Reis Catòlics l’oblit de la vella casa és total i quan els reis absolutistes passen per Lleida sojornen en cases més confortables dels benestants del moment, situades a la part baixa de la ciutat, tot ignorant que dalt de tot hi tenien la seva pròpia.La conversió de l’acròpolis lleidatana en Castillo Principal a partir de 1707 esdevindrà clau per al trist destí de la casa reial. Magatzem de queviures i polvorí, va patir dues explosions, l’any 1812 i l’any 1936, que acabaren amb dues terceres parts de l’emblemàtica construcció.Avui solament queda dreta part de la banda meridional amb dues torres originals i una de refeta, amb portes i finestres obertes, quan era part de lo nostre Castell modern.