Memòria històrica

Tant hi fa si connectes o no amb l’estil de Carlos Giménez –en el meu cas, he de reconèixer que em costa–, Paracuellos és i serà un dels títols més importants del còmic hispà de la transició ençà. Els primers episodis daten de mitjans dels anys setanta, quan Giménez era un jove dibuixant que volia homenatjar els milers de nois que, com ell, havien passat la infantesa internats als Hogares de l’Auxilio Social franquista.

En plena transició ningú no volia mirar enrere per llegir tragicomèdies de postguerra i només El Papus es va animar a editar-li unes quantes pàgines. No va ser fins que la revista satírica francesa Fluide Glacial va comprar-li entusiasmada aquelles històries de nens pobres desemparats i maltractats per la dictadura que Giménez no va ser escoltat i publicat amb èxit a Espanya.

Ell va ser dels pocs que, en l’efervescència d’una societat que tenia pressa per acostar-se a alguna cosa que sonés a modernitat, gosaven mirar enrere i explicar històries d’un passat que incomodava. Intuïtiu i autodidacte, rescatava la seua experiència personal perquè no s’enterrés la memòria d’una Espanya miserable que adoctrinava infants en el nacionalcatolicisme més ranci.

Des d’aleshores, fins aquest darrer volum, i de manera intermitent, Giménez no ha parat de fer còmics i ha tornat de manera recurrent a Gálvez, Pablito, Peribáñez i companyia. En aquest darrer volum, com en els anteriors, hi compila diferents historietes autoconclusives que deixen un cert regust d’arbitrarietat i necessitat.

Són aquestes com podrien ser unes altres perquè, en el fons, l’important és explicar la vida quotidiana que patien els centenars de milers de nens i nenes de tot Espanya que van ser internats als Hogares falangistes.

Després de quaranta anys i uns quants centenars de pàgines publicades, Giménez potser ja no és capaç de sorprendre el lector familiaritzat amb Paracuellos. Manté el nivell de les trames, conserva l’estil i la personalitat dels protagonistes i l’arquitectura de les pàgines per facilitar la lectura, de manera que tampoc no els decep.

Amb una construcció densa i rotulada a mà, la seua proposta és fidel al còmic dels anys setanta en què va començar. No ha caigut mai en el minimalisme conceptual imperant, vaja. El dibuix caricaturesc dels seus protagonistes (nens prims, caps grans, orelles enormes) potser no atreu lectors amb prejudicis poc avesats al gènere, però fa gaudir els seus incondicionals.