Sobre el difícil art d'aterrar

L’escriptora Eva Piqué ha tret al mercat aquest mes de febrer passat la novel·la sobre el seu dol de viudetat que ha intitulat Aterratge. Escrita amb els instruments intel·lectuals del periodisme d’opinió cultural que li reconeixem els que l’hem seguida al diari Ara o a Catorze com ara l’intimisme, lectura atenta, voluntat de superar un sisme emocional a través de la novel·la.

Ben garbellat, Aterratge és un bon llibre, amable, llegidor, que sap i coneix els topants de l’escriptura, i no se n’escapa. És una novel·la que té en compte la lectora, que busca unes distàncies amb l’experiència del dol a través de símbols i d’autoobservacions. Som en la novel·la entesa com a cura, com a catarsi, com a expressió depurada del dolor.

És una novel·la que cerca, a través del lector, un cert guariment, una certa complicitat. He estat pensant que a Aterratge hi observes un ensamblatge o marqueteria intel·lectual de diverses peces que van desplegant-se en la imaginació del lector.

S’hi relata un conegut exemple d’accident aeri a Islàndia en 1975 que actua com un correlat de l’experiència humana, de les catàstrofes, de la perícia, del paper de la sort i l’atzar en la vida humana i de les reaccions dels altres davant aquestes catàstrofes aèries. Al meu entendre és la peça més solvent de la novel·la, escrita amb un esperit realista convincent.

S’hi barreja també el relat del viatge de la novel·lista al lloc de les despulles de l’avió sinistrat, amb una forma de contar més contradictòria i el·líptica, i finalment es desgrana la narració, sempre pudorosa de la viudetat, amb la consciència que és la part més dura i complexa, amb el canvi de casa com a leitmotiv, com a cerca d’una vida nova.

Com en les cases de pagès que vaig viure a la infància a Aterratge tot s’aprofita: els pensaments breus, les cites triades, i les lectures fetes amb llapis i retolador vermell que miren de sustentar i superar el difícil camí del dolor; i, al capdavall, s’observa una tensa relació del jo narratiu de la novel·lista, ficcionada, amb si mateixa, amb els altres, i amb la vida exterior.Narrativament i emotivament el llibre es gronxa entre un petit descordament i un cert alè intel·lectualista que mira de portar les regnes del relat sota control.

El descordament és sempre contingut, precís, acotat i cenyit. L’intel·lectualisme, molt entenimentat, molt de no perdis els papers, que et perdries tota. Els símbols, més de manual d’escriptura que de víscera, tanmateix, ajuden a articular la novel·la.En conjunt, la novel·la és més símptoma del dol que no pas de guariment. Dit això, es fa llegir i acompanya, i no és poca cosa.