Sempre encara

Com sap el lector atordit per la primavera, per les flors, pel vent i la llum nova, algunes dones catalanes presenten una certa tirada a recitar poesia amb una actitud descarada, amerada de feminisme. És la venjança contra la docilitat de les seues mares.

Recitar és vibrar, és convocar la passió primera de la literatura que busca el públic en intimitat. Anava a escriure que, a algunes dones a més, els agrada sucar un trosset de pastís d’ametlla a la llet, en nits fredes, però en aquest cas són només les dones llépoles.

Recitar en veu alta ha estat per mi una gran retorn als orígens, un fet original, amb totes les lletres. La veu d’una dona dreta recitant poesia d’amor sol ser una experiència, com es diu ara, commovedora. Potser massa i tot, com si la poeta s’estranyés de sentir les paraules tan privades dites entre les cares atònites d’una presentació que semblaria banal, i no ho és gens.

La poesia ha esdevingut el darrer baluard del sentiment amorós, junt amb la cançó. Per a Meritxell Cucurella-Jorba, que parla sovint apassionadament, sempre escriu de l’amor. L’amor és el gran Roma, capital de la seua poesia. La poeta afirma que l’amor la mou.

L’amor per als poetes homes sol ser una cosa distinta. Per a Josep Vallverdú, per exemple, citant Pau de Tars, l’amor és servir. A cada replà de la vida, l’amor té un aroma i una forma distinta. Per a Meritxell Cucurella-Jorba, al volumet Sempre encara, l’amor és sentir les coses com a grans moviments sísmics.

Per al seu lector l’amor és una història, un relat del qual es dedueixen les vicissituds, entre silencis, nits, sensacions, pujades estel·lars, baixades, abandonaments. ( “Els llibres s’abandonen”, diu la poeta.) Solen dir els professors de literatura, amb americana i corbata, el cor trencat, que la brevetat és des d’antic la forma d’encarar la sempre fràgil història de l’amor.

La brevetat lliga amb la passió, com un estel fugaç, com un llamp, com una flama. Per al llegidor de Meritxell Cucurella-Jorba no valen gaire les lliçons dels grans poetes clàssics: la poesia és una mena de balbuceig d’impressions suggerides que ressonen a vegades per al lector, en la seua intimitat, en els seus records.

Hi ha, això no obstant, alguna cosa d’inabastable en la lírica amorosa de Meritxell Cucurella-Jorba, una mena d’explosió volcànica de la qual només se’n veu la resplendor llunyana. Potser per això el dia de la presentació del llibre a la llibreria La Irreductible vaig sentir els seus versos de lluny, perquè em sobta sempre aquest remolí o tempesta que concentra als versos.

Vaig sentir l’olor de pluja a l’estiu de fa molts anys. Darrere la pell dels seus versos hi ha la mirada d’un Joan Salvat-Papasseit, poc innocent, que constata amb vertigen que ja no creu en quasi res. Potser només en les bones editores de poesia que creuen en ella. Capgirells de la vida.